El Xúquer tampoc no vol transvasaments

Germà Bustamante Giralt


Cal oxigen a les mobilitzacions a favor dels nostres rius (foto Ferré P.)

No només Catalunya recupera les reivindicacions per reclamar una millor gestió dels recursos hídrics i deixar palesa la defensa de l’ecosistema del delta de l’Ebre. Si el 30 de maig proppassat unes 2.000 persones van recórrer els carrers del centre de Barcelona, aplegada per un centenar d’entitats ecologistes,  el dia abans, més al sud, una mica més de 10.000 també sortien al carrer per reclamar un Xúquer viu.

Sueca, una vila que no arriba als 30.000 habitants (fem la comparació amb la convocatòria de la ciutat de Barcelona i en tindrem la transcendència), va reunir desenes d’entitats que treballen pel respecte envers el territori. I més concretament, per alertar de la mala gestió del cabal del Xúquer, que afecta directament, i perillosament, l’equilibri d’un espai d’una importància indiscutible com és l’Albuferra i una activitat econòmica ancestral en les terres de l’horta, el cultiu de l’arròs.

La data triada no era casual. Justament cinc anys després de la multitudinària manifestació contra el transvasament Xúquer-Vinalopó, una amenaça que encara roman en stand-by, sense definir-ne els termes.

Una mica més de 10.000 persones, en una vila que no arriba a les 30.000 ànimes, té la seva rellevància, el seu punt de valor reivindicatiu. Després d’un cert relaxament, arran segurament de la derogació del dit Pla Hidrològic, la qüestió de l’aigua continua essent un tema de primera magnitud, una qüestió que crea controvèrsia en tant que hi ha molts actors, molts factors i molts interessos en joc. Manifestacions com la del dia 30 a Barcelona, i especialment la de Sueca el 29, alerten que la problemàtica de l’aigua no és un afer que afecta zones del planeta que ens poden semblar remotes, sinó que les tenim a prop, molt més a prop del que pensem, en la mateixa òrbita cultural.

Dessaladores versus dessalació

Jordi Salvador i José Manuel Jurado

Departament de Medi Ambient CCOO de Catalunya

La presència a Barcelona de l’exposició Aigua, Rius i Pobles, així com la gran activitat paral·lela que ha comportat, han tingut un sensible ressò als mitjans de comunicació. Durant aquest dies és perceptible un increment del nombre d’articles relatius a la gestió hídrica, en els seus diferents vessants. Un d’ells ha configurat un debat indirecte en relació a la gestió de les dessaladores.

Les estacions de tractament d’aigües marines ja formen part del sistema d’abastament de Catalunya, precisament en zones costaneres amb densitats urbanes elevades. Aquestes dessaladores no poden ser considerades únicament com a mesures d’urgència a engegar en cas de sequera, tot i que també. Tenen sentit plenament amb una funció de previsió, i per tant no es poden parar o fer-se funcionar a poc gas pel fet que plogui o que els pantans no estiguin en perill d’entrar en alerta. Cal fer guardiola.

L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) és la màxima responsable de la gestió hídrica a casa nostra. Per tant, ha de dissenyar amb precisió els plans d’usos per a les dessaladores. Correspon a aquesta administració pública el desplegament de les millors estratègies d’abastament, escoltada la veu de la societat i dels agents implicats dins dels mecanismes de participació ciutadana de què disposa. A casa nostra és aquesta agència adscrita al Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat qui ha d’establir i gestionar l’estratègia adequada per al compliment dels objectius de la garantia d’abastament i les prioritats sobre les fonts, i contribuir al compliment de la Directiva Marc de l’Aigua.

La claredat amb què els responsables polítics de l’ACA han defensat les seves competències exclusives en el disseny de l’estratègia d’abastament sembla que ha molestat a certs sectors econòmics del país, autoproclamats representants de la societat civil catalana. Es tracta de l’anomenat GTI-4:  cambres de comerç, Cercle d’Economia, Foment del Treball i el RACC. Aquest grup s’ha mostrat partidari de la primacia de la gestió privada de l’aigua.

Aquest GTI-4, amb la complicitat de l’oposició política a Catalunya i la dels mitjnas de comunicació afins, ha apuntat contra la línia mestra de la garantia d’abastament dissenyada per l’ACA, basada en la gestió de la demanda, l’estalvi i la diversificació de les fonts primàries de recurs. La protecció de les fonts de recursos, la regulació de cabals d’embassaments, la recàrrega forçada d’aqüífers, la regeneració d’aigua i la dessalinització, constitueixen un entramat d’aportacions viables econòmicament i tècnica, i executables en terminis temporals raonables.

Dins d’aquest camp de maniobra hem d’entendre un qüestionament reiterat de la dessalació com a font de recursos primari, posant l’èmfasi en les despeses energètiques que comporta i amagant els grans avantatges que ofereix: font primària inesgotable, lluny de disputes territorials casolanes, autonòmiques o internacionals; caràcter modular de la producció; viabilitat tècnica i econòmica conegudes, independent de tractats internacionals, i millora de la qualitat de l’abastament.

Ateses les realitats demogràfica i dels recursos hídrics propis de la regió central i metropolitana del nostre país, la implantació de dessaladores d’aigua de mar com a font de recursos constitueix una peça fonamental per a la contribució de noves fonts de recursos d’abastament, territorialment justes i sostenibles en el temps. En aquest camp s’emmarquen l’ampliació i construcció de les dues noves dessaladores projectades, així com la gestió de les que ja estan en funcionament. La contracció provocada pel període de crisi econòmica també ha arribat a aquestes infraestructures, endarrerint els terminis d’execució.

La recent entrada en funcionament de la dessaladora del Llobregat i l’ampliació de la de la Tordera constitueixen la clau que ha de fer possible el retorn d’una part important dels cabals ara se sostreuen al riu Ter. Així podrem gaudir d’un espai fluvial veritablement viu, i disposar d’una reserva estratègica per a casos d’emergència que s’albiren davant la constatació del canvi climàtic.

Gestió de l’aigua, entre el deute i el cànon

Maite Escribano Fonfria

Tècnica de medi ambient de la UGT de Catalunya

Un seminari tècnic celebrat el dijous 13 de maig en el context d’Aigua, Rius i Pobles va aplegar una sèrie d’experts del món universitari i de l’administració per tractar el tema de la gestió política i econòmica de l’escassetat en la planificació hidrològica. Dins de la política de l’aigua a Catalunya existeixen temes que no s’han abordat amb la importància que requereixen, ni durant els processos de participació ciutadana ni en l’elaboració de Plans de gestió en general: les situacions de sequera i la planificació econòmica financera.

Quant a les reserves d’aigua, partim de dades estudiades que indiquen que, darrerament, la tendència general dels rius de Catalunya és perdre aigua en part pel clima però sobretot per l’augment de les masses forestals de les conques. Considerant aquestes tendències i els precedents climàtics, és essencial que la planificació hidrològica prevegi les situacions de sequera extrema.

Durant la taula rodona es va voler donar una visió sobre la problemàtica en la gestió de les inversions de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). De tots és conegut el gran deute que pateix l’agència (aproximadament 2.000 milions d’euros entre ACA i Aigües Ter Llobregat). La solució per reduir aquest dèficit és complicada i passa per replantejar l’estructura de gestió general de l’aigua a Catalunya i dels seus operadors i per renovar certes figures obsoletes, com ara el cànon de l’aigua.

El cost de les despeses de l’ACA és molt més elevat que els ingressos, això fa que l’agència no estigui dotada d’instruments de sostenibilitat econòmica. Per tal aconseguir el desitjat equilibri econòmic s’hauria de negociar un nou Contracte-programa i alhora implantar noves figures econòmiques, situació que faria que el preu de l’aigua augmentés. En concret, el preu hauria de pujar un 45% fins a 2015 per mantenir el nivell actual de recuperació de costos i un 77% perquè l’equilibri econòmic fos total.

Recordem que la factura que paguem la majoria dels usuaris de l’aigua consta de: tarifa de subministrament en baixa (que depèn de l’empresa distribuïdora) més el cànon de l’aigua. Alguns municipis, com ara Barcelona, apliquen altres taxes locals de clavegueram o de gestió de residus. Això fa que les factures de l’aigua als diferents municipis d’arreu de Catalunya variïn molt.

Finalment, es va voler ressaltar que l’aigua és un dret humà bàsic i que el preu d’aquesta ha de ser socialment sensible. S’han de poder valorar les característiques econòmiques i la quantitat de persones per habitatge. D’altra banda, els blocs de facturació han d’estar prou esglaonats per arribar a pagar aproximadament la quantitat real d’aigua que consumim, de forma que s’incentivi l’estalvi. Igualment, en el cas de les indústries seria convenient fer estimacions sobre els costos de les millors tècniques disponibles en relació al que paguen les empreses de cànon d’abocament de forma que es valori la millora en termes d’estalvi econòmic i s’apliquin noves tecnologies més eficients en l’ús de l’aigua.

En resum, és necessari que des de l’Administració i en col•laboració amb la ciutadania s’abordin la gestió de les sequeres i el dèficit l’econòmic de l’ACA de forma urgent i seriosa per tal d’assegurar una gestió de l’aigua socialment i ambientalment sostenible.

El agua como elemento de seguridad nacional en América

Gian Carlo Delgado Ramos*

La denominada “guerra por el agua” radica en el hecho de que su localización y calidad está cambiando debido a crecientes patrones de consumo y contaminación, así como por el cambio climático. Zonas con potencial de conservar o incrementar sus reservas se perfilan como estratégicas y conflictivas, tanto desde la perspectiva de la “geopolítica del agua”, como de potenciales conflictos distributivos e incluso a procesos de desalojo y desposesión.

El concepto de geopolitik fue introducido por Rudolf Kjellen y también elaborado por Friedrich Ratzel en el sentido de integrar la política, la antropología y la geografía. Desde el deber del Estado de “expandirse o morir” de Ratzel, pasando por Karl Haushofer, quien demostró la función de la geopolítica en la concepción de la expansión nazi, hasta el pensamiento de John Mackinder, Alfred Mahan, Nicholas Spykman, Oskar Morgenstern, Edward Teller o Henry Kissinger, la geopolítica ha estado directamente vinculada al pensamiento militar, al poder y en particular a la preservación y expansión de la hegemonía mundial.

La geopolitización del agua alude, estrictamente hablando, al rol estratégico que juega el recurso desde una visión del poder de Estado y de las clases que lo detentan; noción que ha llevado a considerarlo como cuestión de seguridad nacional. Dicha securitización implica la toma de decisiones extraordinarias comparables al caso de una amenaza militar. Se trata de una perspectiva que difiere notablemente de aquella concebida desde la ecología política y que prefiere analizar al recurso como factor de conflictos distributivos, que pueden adquirir la forma de: disputas locales originadas por la degradación del recurso; disputas por el acceso, uso y usufructo del agua resultantes de (in)migraciones y nuevos ordenamientos territoriales o de procesos de acumulación por desposesión, y conflictos entre naciones por recursos compartidos.

Escenarios de disputa
En América se identifican cientos de potenciales conflictos distributivos a nivel local y regional, y dos escenarios mayores de disputa por el agua entre naciones y sus pueblos: 1) el caso del agua compartida con EEUU, tanto canadiense como mexicana, y 2) el del acuífero Guaraní y las cuencas compartidas de los ríos Plata/Paraná/Paraguay-Guaporé, Amazonas/Putumayo y del río Negro-Orinoco.

Las reservas canadienses son las más relevantes de Norteamérica y se localizan a la par del noreste de EEUU, la zona más industrializada y con los mayores consumos de agua. Su rol es tal que en el marco de la Alianza para la Seguridad y Prosperidad de América del Norte, se viene hablando de la posibilidad de exportar agua canadiense, un recurso que no quedó fuera del Tratado de Libre Comercio de América del Norte (TLCAN) y que por tanto es mercantilizable en el marco de dicho acuerdo internacional.

Las aguas fronterizas con México (de los ríos Colorado y Bravo), históricamente conflictivas, son relevantes también, no tanto por su cantidad sino por su localización. La cuenca compartida del Bravo es justo una zona que tiene serios problemas de agua. Del lado estadounidense, además de grandes centros urbanos, existen importantes zonas agroindustriales. Del mexicano destaca la fuerte presión que provoca la industria maquiladora.

El escenario norteamericano es tan complejo que existe ya la preocupación por la ausencia de acuerdos entorno al agua subterránea binacional, al tiempo que se vislumbran posicionamientos conflictivos como el de la Agencia Stratford, que precisan: “La debacle fronteriza por el agua puede llevar a descarrilar las relaciones comerciales diplomáticas, dañar el TLCAN y provocar confrontaciones entre los gobiernos locales y los residentes de la zona fronteriza.”

En Sudamérica, el asunto no es menor, pues sólo el Guaraní cuenta con reservas de unos 55.000 km3 en una extensión de 1.190.000 km2 que se extiende a parte de Brasil, Argentina, Paraguay y Uruguay. Es zona de coexistencia de fuertes intereses empresariales y militares estadounidenses, pero también de otros países como los de Medio Oriente, interesados en la compra-exportación-embotellamiento de agua del acuífero. Ahí, como en el caso de México, hay interés en el negocio de la privatización de los servicios de agua y saneamiento, así como del recurso mismo.

Objetivo militar
La securitización en Sudamérica es patente desde los intereses estadounidenses como regionales. La militarización por parte de EEUU por la vía del Comando Sur, sus bases y emplazamientos militares, responde a garantizar su posicionamiento en una zona estratégica, tanto por los recursos hídricos, biológicos y mineros, como por otros factores. En este escenario, no extraña la advertencia del consejero del Pentágono Andrew Marshall sobre la falta de agua potable en el corto plazo y ante la cual EEUU debía prepararse para estar en condiciones de “apropiarse” del líquido, “allí donde estuviese” y cuando “fuese necesario”. Ante ello, se advierte la reacción brasileña de asegurar sus recursos mediante la implementación de un Sistema de Vigilancia de la Amazonía y un Sistema de Protección de la Amazonía como mecanismos de control de sus recursos estratégicos. Lo mismo aplica para Argentina, país que mediante su Plan Ejército Argentino 2025 colocó abiertamente desde 2006 la defensa de los recursos naturales estratégicos como principal hipótesis de guerra.

Por lo anterior, se puede argumentar que la securitización del agua (“el agua como cuestión de seguridad nacional”), logra en el fondo opacar el debate sobre las estructuras sociopolíticas y las relaciones de poder existentes entorno a la degradación ambiental, el acceso, gestión y usufructo desigual de líquido, tanto en términos de las relaciones Norte-Sur como entre ricos y pobres dentro de los propios estados nación del continente. En este contexto, el concepto de seguridad ecológica, en oposición al de “seguridad ambiental” (securitización), adquiere una función explicativa importante si ése es visto como la seguridad de los pueblos y no simplemente del Estado. Y es que mientras la seguridad ambiental del Estado tiende más a la toma de medidas reactivas y por tanto a la búsqueda de una “paz” impuesta mediante la fuerza del Estado (la securitización en su forma típica), la seguridad ecológica alude, como aquí es asumida, a la construcción y operatividad de medidas proactivas, dialogadas, concensuadas y, consecuentemente, socialmente justas. Este último es un esquema, o “un nuevo contrato social del agua” en el que el Estado es sólo un actor más en el proceso de diálogo, un catalizador de medidas proactivas socialmente pactadas.

Ante escenarios que prometen una escasez mayor del agua, y por tanto de escenarios de securitización y de conflictos distributivos de diversa índole, un nuevo contrato social del agua en América parece ser una alternativa necesaria para evitar costos sociales y ambientales innecesarios.

*Economista de la Universidad Nacional Autónoma de México. Especialista en ecología política, investigador de tiempo completo de la UNAM e integrante del Sistema Nacional de Investigadores de México. Contacto: giandelgado@unam.mx

Información difundida por el Centro Nacional de Comunicación Social

PHN, anàlisi periodística i lluita política

Àngela Folguerola

Diumenge 30 hi ha a Barcelona una manifestació que torna a dur al carrer la lluita contra els transvasaments. El territori espanyol presenta una distribució desigual en els recursos hídrics. Hi ha zones que disposen d’aigua i, en canvi, n’hi ha d’altres que en reclamen. Des del govern central s’intenten resoldre aquests problemes, tot i que els projectes que es presenten no són sempre la millor solució. Això mateix va succeir l’any 2001 amb l’aprovació del Pla Hidrològic Nacional. Un projecte que pretenia transvasar l’aigua del riu Ebre cap a Múrcia, el País Valencià i algunes zones de Catalunya sense tenir en compte les conseqüències negatives que patirien les zones transvasades. Un problema real que va tenir ressò fins a l’any 2004, quan amb el canvi de govern el Pla Hidrològic Nacional va ser derrogat. Però, ¿va estar realment informada la societat durant aquests quatre anys? ¿Com es va tractar aquest problema d’aigües des dels mitjans de comunicació?

Com van abordar el PHN els mitjans?

Una informació es tracta d’una manera o d’altra depenent de la línia que segueixi el mitjà que l’acull. Per a uns, hi haurà uns temes de més transcendència i, en canvi, per a altres mitjans els temes més rellevants seran uns altres. El Pla Hidrològic Nacional va generar moltes més notícies als diaris d’àmbit català, com per exemple La Vanguardia o El Periódico de Catalunya, que en diaris estatals, com El Mundo o El País, on van aparèixer menys notícies, això sí, les de més transcendència política. És una qüestió suposadament de proximitat, com més ens toca un tema, més s’informa sobre ell. Però un projecte d’aquesta magnitud afectava tot l’Estat.

Pel que fa al vessant opinatiu, podríem parlar d’un PHN editorialitzat. La majoria dels articles que van tractar el transvasament van ser editorials, i des de l’àmbit polític. Hi va haver moltes altres peces d’opinió tractades des del partidisme, explicant i valorant la decisió que havia pres un partit o un altre. També van sortir algunes anàlisis fetes per especialistes, però amb una remarcable menor presència.

El que més sorprèn del tractament del PHN als mitjans de comunicació és el fet que es polititzi l’aigua. Un tema d’aquesta magnitud s’hagués hagut de tractar des de l’àmbit més tècnic i des de l’òptica de l’especialista. No n’hi ha prou amb informar a la gent sobre què pretén fer un partit determinat o quina és la posició dels altres. La societat necessita estar informada i aquest era el cas del transvasament. Els mitjans de comunicació van ressaltar molt més la part política, deixant de banda l’essencial del tema, que era explicar què es pretenia amb el Pla Hidrològic Nacional, quines conseqüències reals hi hauria, quin era l’abast del projecte, etc. Ho van deixar de banda. Els que rebutjaven el PHN no es van deixar eclipsar per la política i van continuar ferms en la seva posició.

Ara hi tornen, però encara amb menys presència que aleshores. Sense lluita política, ¿serà el moment dels experts o del silenci?

La cura del medi ambient davant la protecció dels llocs de treball

Maite Escribano Fonfria

Tècnica de medi ambient de la UGT de Catalunya

Dimarts 4 de maig es va inaugurar al Museu Marítim l’exposició fotogràfica Aigua, Rius i Pobles, que il·lustra els conflictes que sorgeixen durant la gestió de l’aigua en diverses comunitats d’arreu del món.

Les taules rodones, que s’organitzaran mentre duri l’exposició, volen apropar la ciutadania a aquests conflictes de la mà d’experts o persones implicades en el tema de l’aigua. En concret, durant la taula del divendres 7 de maig, “Avui pa, demà gana?”, i mitjançant les diferents ponències, vam poder constatar que moltes vegades la protecció del medi ambient i les millores ecològiques tenen en contra els treballadors, que veuen perillar els seus llocs de treball i són instrumentalitzats per les empreses perquè s’oposin a aquestes millores. Aquest debat, centrat en el problema de l’explotació de les mines de Súria, pretén ajudar a resoldre aquesta confrontació i buscar solucions que uneixin les diferents visions sobre les problemàtiques mediambientals i d’empresa.

Recordem que l’explotació de potassa produeix impactes ambientals negatius, no solament sobre la mina sinó també sobre la conca, en aquest cas, del Llobregat. Els runams salins que es generen durant l’explotació queden exposats a l’aigua de la pluja i també a la humitat de l’aire. De forma natural, la sal absorbeix l’aigua i percola al sòl fins als aqüífers i rius. Aquesta salinització de les aigües és la conseqüència no desitjada de l’activitat de la mineria potàssica, un vell problema que s’arrossega des dels inicis de les explotacions. L’augment de la salinitat a les aigües del Llobregat es va iniciar durant la dècada del 1920, amb l’obertura de les explotacions mineres de Súria i Cardona.

Aquesta jornada va reunir sindicats, ecologistes i associacions de veïns que estan implicats amb la problemàtica ambiental que comporta l’explotació de les mines de sal. Alhora, durant el torn de preguntes, van intervenir representants de l’empresa explotadora de potassa (Iberpotash), de l’Agència Catalana de l’Aigua i del món acadèmic, que van fer aportacions molt interessants al debat a partir de visions diferents, i en alguns casos contraposades a aquelles que es van exposar a la taula.

Totes les parts van concloure que la solució no és el tancament de la mina sinó la finalització de l’abocament indiscriminat de sals al medi. En aquest punt es posa de manifest la importància de la investigació per l’aplicació de possibles solucions al tractament dels runams.

Per tant, ja que l’activitat minera de potassa no sembla que hagi de finalitzar immediatament, una de les conclusions més importants a què es va poder arribar és la necessitat de crear un espai de comunicació, una mesa de diàleg de la potassa, on puguin participar tots els actors implicats: l’Administració, l’empresa, el món científic, els sindicats i els ciutadans. Aquest espai de trobada ha d’aconseguir aproximar-nos als objectius de totes les parts, que en realitat no haurien de ser tan diferents. No oblidem que una activitat empresarial que compleix la legislació té cura del medi ambient i de les persones, augmenta el seu valor com a empresa i es fa més competitiva al mercat. Per tant, una empresa responsable proporciona als seus treballadors la possibilitat d’una feina més segura i no genera conflictes amb els veïns ni amb l’Administració.

El acceso al agua como derecho humano: notas sobre su desarrollo

Aniza García
Instituto Complutense de Estudios Jurídicos Críticos

La desigual distribución social de los recursos en el mundo, en buena medida generada por un modelo de desarrollo inequitativo e insostenible, tiene también una grave incidencia respecto de los recursos hídricos. De hecho, hoy todavía más de mil millones de personas carecen de un acceso seguro al agua, y prácticamente el doble no tiene acceso a saneamiento básico.

Las políticas económicas neoliberales que promueven la lógica del mercado y la acumulación de capital, así como la consecuente privatización de los bienes y servicios (hasta ahora) públicos, están agravando las situaciones de exclusión.

Por otro lado, atendiendo al valor geoestratégico del agua, algunos Estados han desarrollado sus propios planes de hegemonía nacional, regional o internacional, provocando serios conflictos transfronterizos y entre las comunidades. Simultáneamente, la contaminación y la sobreexplotación de las fuentes están generando su degradación y poniendo en riesgo la subsistencia de los ecosistemas y la seguridad hídrica de las generaciones presentes y futuras.

Por la dignidad. S.J., ex pescador en Camboya. Sus aparejos de pesca son ahora parte de la decoración de su casa; ya quedan pocos peces en el río Sesan a causa de la presa de las Cascadas de Yali. Foto: Calias Photo

Y es esta situación, precisamente, la que ha puesto de manifiesto la necesidad de desarrollar un régimen jurídico completo que asegure, por un lado, la satisfacción de las necesidades humanas básicas en materia de agua y saneamiento, y por otro, una gestión hídrica sostenible también desde la perspectiva medioambiental.

El interés por establecer algunas normas que regulen la explotación y aprovechamiento de los cursos de agua ha estado presente en los foros internacionales por lo menos desde hace décadas. Lo que resulta relativamente novedoso es la voluntad de regular el acceso a este recurso, concretamente en clave de derechos humanos.

Lo primero que habría que decir al respecto es que han sido las reivindicaciones de las luchas sociales, que en todo el mundo se articulan para defender el agua de su privatización, comercialización e indiscriminada explotación, lo que en último término ha marcado la pauta para el reconocimiento del derecho humano al agua.

Entre estos principios: un acceso universal y seguro para la satisfacción de las necesidades básicas, un control público del recurso y una gestión democrática y participativa, el control de la demanda, la incorporación de los enfoques medioambiental y de género, y la implementación de un sistema de tarifas que efectivamente dé cuenta del valor de uso del agua.

Pues bien, puede decirse que la perspectiva de los derechos humanos quedó plenamente incorporada al debate a partir de la Observación General 15 del Comité de Derechos Económicos, Sociales y Culturales, donde se reconoce expresamente el derecho humano al agua como un derecho autónomo y diferenciado, derivado del derecho a un nivel de vida adecuado (artículo 11 del PIDESC), y se define como “el derecho de todos a disponer de agua suficiente, salubre, aceptable, accesible y asequible para el uso personal y doméstico”.

Posteriormente, la presión de las organizaciones y movimientos sociales para consolidar este derecho se vio favorecida por una iniciativa que en 2006 el Estado español, en colaboración con Alemania, presentó ante el Consejo de Derechos Humanos, y que daría lugar a un Informe elaborado por la Oficina de la Alta Comisionada para los Derechos Humanos sobre el alcance y contenido de las obligaciones en materia de agua. Finalmente, en su sesión de marzo de 2008, el Consejo decidió nombrar una Experta independiente sobre la cuestión de las obligaciones de derechos humanos en relación con el acceso al agua potable y al saneamiento.

A lo largo de su mandato, la Experta ha mantenido un diálogo abierto con los diversos agentes involucrados en el sector del agua. De momento, ha centrado su trabajo en la elaboración de un catálogo de buenas prácticas en la gestión del agua y el saneamiento; la definición del papel de la iniciativa privada en el sector; la concreción de las obligaciones derivadas del derecho, y la formulación de recomendaciones para contribuir al cumplimiento de las mismas, dando prioridad a las necesidades de los grupos más vulnerables y aplicando una perspectiva de género, en razón del papel fundamental que las mujeres y niñas desempeñan en la gestión del agua.

En definitiva, el reconocimiento pleno y la adecuada configuración del derecho humano al agua representan una buena oportunidad para enfrentar la regulación del acceso a este recurso vital, incorporando los principios de equidad, sostenibilidad, participación y solidaridad, elementos indispensables tanto para la conservación del recurso, como para la salvaguarda de la dignidad humana.