El Cogulló del Bages és el problema hídric més gran de Catalunya, segons l’ACA

Nil Via

Quan es pensa en grans desastres ecològics sovint apareixen imatges de llocs completament forans, de països pobres allunyats en què no hi ha accés a recursos sostenibles. Però l’emergència mediambiental més urgent que tenim és ben aprop: el runam del Cogulló de Sallent, al Bages. Es tracta, literalment, d’una muntanya de clorur sòdic de tals dimensions que es pot divisar des de tot el Pla de Bages. Les sals que conté, barrejades amb l’aigua de pluja, han provocat la salinització tant de les aigües del subsòl, com de la majoria de les conques fluvials que hi ha a la vora, cosa que malmet considerablement l’entorn mediambiental i la població de bona part de Catalunya.

Amb les plataformes Prou Sal i Montsalat, Papel de Aguas ha visitat el runam del Cogulló. Envoltat per una tanca i protegit per un servei de seguretat privat, té la pinta d’una muntanya de terra qualsevol al bell mig del bosc. Aquesta primera aparença canvia un cop es miren els bassals secs o els rius propers, on es poden veure clarament els efectes de la sal en l’entorn.

Situat al costat del poblat ibèric del Cogulló, el runam creix diàriament en unes 4.000 tones de clorur sòdic, segons l’empresa propietària. Així doncs, és possible entendre perquè ha arribat a ser tan gran si es té en compte que fa més de 30 anys que s’hi està acumulant material.

Noves espècies

Tal com expliquen els membres de Montsalat i de Prou Sal, d’algunes de les mines que hi ha repartides per tot el Bages se n’extreu material del qual, un cop tractat, en sortirà la potassa, que serveix per fer adob. L’extracció de la potassa és molt ineficient, ja que, de cada 100 tones de material extret, només 40 són de potassa. La resta és, majoritàriament, clorur sòdic, sal, que s’aboca en piles que acaben convertint-se en muntanyes. També hi ha salmorres, que fins fa un temps s’abocaven als rius més propers. Aquesta sal provoca la destrucció de bona part de l’ecosistema que envolta el runam, dins del qual hi ha la conca fluvial tant del Cardener, com del Llobregat. Naturalistes de la zona han constat que la flora pròpia del Bages està canviant, ja que estan desapareixent certes espècies de plantes, mentre que n’apareixen de noves resistents a la sal.

L’afectació del Llobregat depassa la població del Bages, i es converteix en un problema que abasta gran part de la població catalana. I és que molta de l’aigua d’aixeta de Barcelona i de l’Àrea Metropolitana prové del Llobregat. Tot i això, és poca la gent que coneix el runam del Cogulló i els perjudicis que comporta. Segons les plataformes, les autoritats de Manresa s’ho miren de lluny, ja que l’aigua d’aixeta de la ciutat, tot i que la sèquia que l’abasteix passa pel costat mateix del runam del Cogulló, no es veu afectada pel problema de la sal.

La Generalitat no només no ha obligat a desenrunar la muntanya, sinó que ha legalitzat l’abocador, malgrat que l’Agència Catalana de l’Aigua l’ha declarat el problema hídric més greu de tot Catalunya. La Generalitat ha permès que es mogués una línia elèctrica perquè la muntanya pogués seguir creixent. L’única mesura a què s’ha obligat Iberpotash, multinacional amb capital israelià propietària de les mines de Balsareny, de Súria i de Sallent, és a fer el que els tècnics anomenen una “rasa perimetral”, és a dir, una mena de canal d’un metre de fondària que envolta la muntanya i que permet recollir part de la contaminació salina que provoca la pluja.

Si bé és cert que les plataformes contràries a l’abocament de sal valoren positivament aquest canal, també denuncien que hi ha parts en què la muntanya l’ha engolit, o què hi ha trams plens de pedres completament inutilitzats. Aquests canal condueix l’aigua salinitzada a una petita presa situada al capdavall de la muntanya, en què també s’hi emmagatzemen les salmorres provinents del procés de separació de la potassa. Tal com demostren els membres de totes dues plataformes, aquesta presa deixa escapar part de l’aigua salada, i quan hi plou, s’omple i acaba vessant aquesta aigua.

Iberpotash posseeix bona part dels terrenys que envolten aquests municipis, fins i tot les runes del poblat ibèric del Cogulló i el Castell de Sallent, una de les cinc úniques edificacions romàniques de planta circular que hi ha a Catalunya. Les mines de sal generen, només a Sallent, uns 1.000 llocs de treball directes. Aquest fet fa que la lluita contra l’abocament de sal al Cogulló sigui força difícil i confronti la població, ja que molts dels treballadors d’Iberpotash tenen por que s’acabi tancant la mina.

Guerra de firmes

Prou Sal va trigar una setmana per recollir 1.500 signatures en contra del trasllat de la línia elèctrica, mentre que el comitè d’empresa de la mina de Sallent en va recollir 5.000 en els mateixos set dies. Tot i així, Iberpotash ha hagut de reduir la producció de potassa, ja que, per culpa de la baixada del preu del mineral, i de la conseqüent disminució de la producció d’adob, ara es troben amb un excedent que no poden vendre.

Tal com es pot veureu en els runams de la Botjosa (Sallent) o de Vilafruns (Balsareny), l’Agència Catalana de l’Aigua està intentant solucionar el problema d’aquestes muntanyes de sal plantant-hi vegetació, o bé impermeabilitzant-les per tal que no hi entri l’aigua de la pluja. La primera possible solució és eficient en aquells llocs en què el runam és pla. Si fa pendent, la vegetació erosiona els cantons de la muntanya i fa que se’n precipitin trossos.  La segona solució requereix, d’una banda, aplanar el màxim possible la muntanya i, de l’altra, recobrir amb plàstics tota la superfície de clorur sòdic.

De moment Montsalat i Prou Sal han reunit proves per tirar endavant una querella contra Iberpotash. Mentrestant, el runam del Cogulló i els altres que encara queden actius seguiran creixent cada dia, fins que la muntanya de sal del Bages entri en competència directa amb Montserrat pel rècord d’altura de la zona.

Visiteu a Enllaços els reportatges sobre la muntanya-abocador de sal.

Foto: Marc González