Aigua, Rius i Pobles no ha deixat de banda la concepció energètica d’aquest recurs. El passi de Los secretos ocultos del agua, documental del director Manfred Christ, va servir per discutir teories sobre l’aigua més enllà de la ciència tradicional. Als ulls de la ciència algunes no tenen validesa; algunes tampoc no la busquen. El debat està servit.

Nil Via

L’aigua és un element bàsic de cara a la supervivència de qualsevol ésser viu. Tot i així, són ben poques les coses que se saben sobre aquest fluid, ja que normalment es fa l’explicació química reduccionista que considera l’aigua com a un simple compost entre dos àtoms d’hidrogen per a cada un d’oxigen (H₂0). Aquest tipus de raonaments no poden explicar tota una sèrie de descobriments que sobrepassen la casualitat per passar a ser una de les qüestions més misterioses que envolten la ciència contemporània.

En el marc de l’Agenda Ciutadana, s’ha organitzat un cinefòrum sobre el documental del director austríac Manfred Christ Los secretos ocultos del agua, que justament parla dels descobriments que s’han fet sobre l’aigua en les darreres dècades, unes troballes que encara no tenen  cap explicació racional als ulls de la ciència. El film mostra els tres eixos clau que han estructurat les investigacions de diverses persones al voltant de l’aigua.

L’emoció de l’aigua

L’estructura interna de l’aigua és un dels eixos que ha captivat més l’atenció dels investigadors, ja que, per exemple, a través de la música o del tractament kinesiològic (el poder harmonitzador que s’atribueix a una determinada col·locació de certes pedres) es mostren  fotografies de com canvia la forma microscòpica d’una gota d’aigua o d’una de saliva, un fet que, si apliquem les teories de la física i la química actuals, no té cap tipus d’explicació.

Igual de sorprenent és el fet que un got d’aigua que ha rebut un tipus de tractament inventat per un austríac és capaç de neutralitzar i de fer desaparèixer una gota de tinta, mentre que en un got d’aigua normal la tinta es manté barrejada amb la resta d’aigua.

Relacionat amb aquest primer aspecte, es troba el segon dels eixos: la influència que l’exterior pot tenir sobre l’aigua. Normalment es tendeix a associar l’home amb l’aigua des d’un vessant antropocèntric, és a dir, basat en la influència que pot tenir l’aigua sobre els humans. Ara bé, a través d’altres experiments s’ha pogut comprovar que l’home també pot tenir influència sobre l’aigua. Un exemple ben clar és el del tractament kinesiològic capaç d’harmonitzar l’estructura d’un fluid, tot i que també s’ha comprovat que hi ha un comportament similar sense aquest tractament quan es transmeten emocions a l’aigua. Al llarg de les investigacions de la doctora Ofelia Gasque, especialista en biosinèrgia relacionada amb l’aigua, s’ha comprovat l’efecte que les emocions humanes poden tenir sobre l’aigua a través de fotografies microscòpiques, que mostren, tal com passava amb el tractament kinesiològic, que l’estructura de l’aigua pot harmonitzar-se a través de la relació emocional amb humans.

Radiació còsmica

Tant o més estrany és el fet que l’aigua pugui rebre una energia desconeguda, o, tal com l’anomenen els qui ho investiguen, una energia provinent del cosmos. De la mateixa manera com l’aigua pot captar la radiació solar o la nuclear, un grup de científics russos defensa que també pot rebre influència de la radiació còsmica. Tot i que a primera vista pugui semblar una invenció pròpia de la ciència-ficció, aquest grup de científics ha demostrat que, introduint uns cercles amb uns dibuixos determinats en un recipient amb aigua, es genera una tensió elèctrica suficient per ser mesurada.

En relació amb això, un empresari vinícola austríac ha desenvolupat un sistema absolutament independent energèticament que és capaç, segons diu, d’eliminar la humitat de qualsevol tipus de recinte a través de l’energia còsmica. Tal com el mostra l’inventor, l’aparell no és més que un entramat de barres de coure col·locades en diferents direccions, de tal manera que li atribueix la capacitat d’enviar la humitat al terra de nou a través de l’energia còsmica.

Per últim, el documental parla de la memòria de l’aigua, és a dir, de la capacitat de rebre i d’emmagatzemar informació. Concretament, parla de la medicina homeopàtica, que es basa en el principi de memòria aquàtica i en els efectes que té aquesta capacitat a l’hora d’activar els mecanismes autocuratius del cos.

La memòria de l’aigua

I és que  el medicaments homeopàtics sovint se solen dissoldre en aigua en una concentració molt baixa i incapaç de generar cap principi actiu als ulls de la farmacologia convencional. Tal com els homeòpates defensen, la memorització que l’aigua fa dels elements que s’hi dissolen és capaç d’activar el cos i de curar-se per ell mateix. Aquest mecanisme es reprodueix en la producció d’essències naturals, en què l’aigua memoritza la informació que li transmeten els diferents elements que la transformaran.

Més enllà de les consideracions subjectives que puguin suscitar les diferents teories que s’hi exposen, el documental és només un petit tast de les investigacions més conegudes al voltant de l’aigua que sobrepassen les limitacions de la ciència tradicional. Tal com expliquen els diferents ponents que van protagonitzar el debat posterior al documental, el terreny de l’aigua és força inhòspit i encara bastant inexplorat.

És per això que es tendeix a considerar els investigadors d’aquest camp com a alquimistes contemporanis, en contraposició amb la consideració que es té dels científics convencionals. De les poques coses clares que se’n pot extreure de Los secretos ocultos del agua és que hi ha una concepció força interessant sobre l’aigua, i que no s’ha de menystenir un element que, per bé que encara és força desconegut i que és capaç de deixar amb la boca oberta a més d’un, és la clau que assegura la vida i la supervivència.