Sergi Forcada

A l’Uruguai, a França, a Itàlia… i tímidament a Espanya es comencen a notar algunes veus en contra de la gestió privada de l’aigua. El debat per al cas català, però, sembla que ara tot just engega. Ho fa amb una pregunta incisiva per part d’un dels assistents a la trobada el 12 de maig passat en el debat Remunicipalitzant l’aigua, construint democràcia al Museu Marítim: “Com pot ser que a París remunicipalitzin l’aigua i aquí l’empresa Aigües de Barcelona –que gestiona els recursos hídrics de la ciutat– hagi passat a mans del grup francès Suez?”.

Tornar enrere i recuperar la gestió directa de l’aigua. Aquesta és la situació per a la qual han optat països com l’Uruguai o ciutats de la dimensió de París. Catalunya no n’és una excepció i municipis com el Figaró-Montmany han passat en tres mesos d’una gestió privada de l’aigua a la remunicipalització d’aquest servei. Les administracions públiques que han optat per aquest canvi advoquen per l’anteposició de les raons socials i higièniques sobre les econòmiques.

L’objectiu és aconseguir allunyar els inversors privats del control de l’aigua i evitar així que no s’inverteixi en infraestructures en els punts on no és econòmicament viable. Precisament, amb aquestes crítiques a la gestió privada Danilo Ríos, gerent d’Obras Sanitarias del Estado (OSE) de l’Uruguai, justificava durant el debat el canvi de model que hi va haver fa un lustre en aquest país. Ríos explicava que tot va començar amb un canvi en la constitució l’octubre de 2004, en què els uruguaians declaraven el lliure accés a l’aigua a través d’empreses públiques. Per aconseguir la remunicipalització de l’aigua, l’OSE va haver de comprar les empreses privades que operaven en el sector i dur a terme un programa d’abastiment a petites localitats rurals.

La barrera dels diners

A Espanya també hi ha hagut iniciatives similars a les de l’Uruguai. L’empresa pública Aguas del Huesna, a Sevilla, gestiona els recursos hídrics a vint municipis de la província. L’entitat era inicialment privada, però el 2007 es va convertir en una societat limitada de capital públic a través d’una remunicipalització.

Segons el gerent d’Aguas del Huesna, Emilio Pachón Márquez, es va optar per fer públic el servei perquè l’empresa que gestionava fins aleshores els recursos hídrics era inviable i davant la possibilitat de salvar-la econòmicament amb fons públics, van preferir convertir la societat en pública. I això que no és fàcil que l’administració pública aconsegueixi que l’aigua deixi d’estar en mans privades. “Per aconseguir una concessió directa hi ha moltes barreres de sortida. La més important són els diners”, assegurava l’alcalde del Figaró-Montmany, Manel García. Tot i enfrontar-se amb aquesta dificultat econòmica, l’Ajuntament d’aquesta localitat catalana va decidir lluitar per la remunicipalització de l’aigua. I tot, per aconseguir “avantatges com la transparència i control sobre què passa amb l’aigua i la implicació política i ciutadana que aquest canvi pugui tenir”.

La implicació ciutadana passa per un debat constant al municipi sobre quins són els avantatges i inconvenients de disposar d’una gestió pública de l’aigua però també per assimilar que les tarifes poden apujar-se: “El rebut de l’aigua al Figaró ara és més car, però els veïns tenen la garantia que estem millorant unes infraestructures i un servei per als quals abans no hi havia inversions de manteniment”.

París lidera el debat

Sens dubte, la intervenció menys encarcarada, volgudament polemitzant, va ser la d’Anne Le Strat. L’adjunta a l’alcaldia de l’Ajuntament de París va ser qui va carregar més contra els operadors privats mentre exposava el model desenvolupat a la capital francesa i que aquest gener ha tornat l’aigua a mans públiques. “Hem descobert moltes coses quan hem recuperat la gestió de l’aigua sobre els comptes, els guanys que tenien les empreses i la poca inversió que feien a canvi”, deia Le Strat. Acusava, a més, els operadors d’haver apujat el preu de l’aigua un 200% en un període de 10 anys i de no respectar el plec de condicions fixat amb l’administració. El resultat de la recent remunicipalització de l’aigua a París ha portat a estabilitzar el preu de l’aigua i a reinvertir els beneficis d’explotació en el manteniment del servei.

Casa de les Aigües de Montcada i Reixac. Les aigües dels aqüífers del Besòs han de ser una garantia d’abastament de la Regió Metropolitana. Foto Pipa Álvarez

En termes absoluts, la substitució de tres operadors –dos de privats i un de mixt– per un de públic suposa, segons Le Strat, 30 milions d’euros d’estalvi per a París. I tot i que la política francesa va assegurar que no vol donar consells a cap altre govern sobre què ha de fer amb la qüestió de l’aigua, sí que manté que París ha fet reobrir el debat sobre la gestió de l’aigua en d’altres municipis francesos: “Necessitem una voluntat política per desenvolupar la remunicipalització de l’aigua. Al capdavall, en guanya la col·lectivitat”.

On també es parla ara de la gestió de l’aigua és a Itàlia. Renato Di Nicola, del Foro Italiano dei Movimenti per l’Acqua, va assegurar que des de fa mesos l’aigua ha esdevingut un tema de debat al país. Per a Di Nicola el “culpable” del seu ascens a l’esfera pública ha estat Silvio Berlusconi i el seu decret, que obliga els municipis a posar en mans privades un 70% dels recursos hídrics.

A Itàlia organitzacions en defensa de la remunicipalització de l’aigua demanen signatures per revocar aquest procés.