Jordi Salvador i José Manuel Jurado

Departament de Medi Ambient CCOO de Catalunya

La presència a Barcelona de l’exposició Aigua, Rius i Pobles, així com la gran activitat paral·lela que ha comportat, han tingut un sensible ressò als mitjans de comunicació. Durant aquest dies és perceptible un increment del nombre d’articles relatius a la gestió hídrica, en els seus diferents vessants. Un d’ells ha configurat un debat indirecte en relació a la gestió de les dessaladores.

Les estacions de tractament d’aigües marines ja formen part del sistema d’abastament de Catalunya, precisament en zones costaneres amb densitats urbanes elevades. Aquestes dessaladores no poden ser considerades únicament com a mesures d’urgència a engegar en cas de sequera, tot i que també. Tenen sentit plenament amb una funció de previsió, i per tant no es poden parar o fer-se funcionar a poc gas pel fet que plogui o que els pantans no estiguin en perill d’entrar en alerta. Cal fer guardiola.

L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) és la màxima responsable de la gestió hídrica a casa nostra. Per tant, ha de dissenyar amb precisió els plans d’usos per a les dessaladores. Correspon a aquesta administració pública el desplegament de les millors estratègies d’abastament, escoltada la veu de la societat i dels agents implicats dins dels mecanismes de participació ciutadana de què disposa. A casa nostra és aquesta agència adscrita al Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat qui ha d’establir i gestionar l’estratègia adequada per al compliment dels objectius de la garantia d’abastament i les prioritats sobre les fonts, i contribuir al compliment de la Directiva Marc de l’Aigua.

La claredat amb què els responsables polítics de l’ACA han defensat les seves competències exclusives en el disseny de l’estratègia d’abastament sembla que ha molestat a certs sectors econòmics del país, autoproclamats representants de la societat civil catalana. Es tracta de l’anomenat GTI-4:  cambres de comerç, Cercle d’Economia, Foment del Treball i el RACC. Aquest grup s’ha mostrat partidari de la primacia de la gestió privada de l’aigua.

Aquest GTI-4, amb la complicitat de l’oposició política a Catalunya i la dels mitjnas de comunicació afins, ha apuntat contra la línia mestra de la garantia d’abastament dissenyada per l’ACA, basada en la gestió de la demanda, l’estalvi i la diversificació de les fonts primàries de recurs. La protecció de les fonts de recursos, la regulació de cabals d’embassaments, la recàrrega forçada d’aqüífers, la regeneració d’aigua i la dessalinització, constitueixen un entramat d’aportacions viables econòmicament i tècnica, i executables en terminis temporals raonables.

Dins d’aquest camp de maniobra hem d’entendre un qüestionament reiterat de la dessalació com a font de recursos primari, posant l’èmfasi en les despeses energètiques que comporta i amagant els grans avantatges que ofereix: font primària inesgotable, lluny de disputes territorials casolanes, autonòmiques o internacionals; caràcter modular de la producció; viabilitat tècnica i econòmica conegudes, independent de tractats internacionals, i millora de la qualitat de l’abastament.

Ateses les realitats demogràfica i dels recursos hídrics propis de la regió central i metropolitana del nostre país, la implantació de dessaladores d’aigua de mar com a font de recursos constitueix una peça fonamental per a la contribució de noves fonts de recursos d’abastament, territorialment justes i sostenibles en el temps. En aquest camp s’emmarquen l’ampliació i construcció de les dues noves dessaladores projectades, així com la gestió de les que ja estan en funcionament. La contracció provocada pel període de crisi econòmica també ha arribat a aquestes infraestructures, endarrerint els terminis d’execució.

La recent entrada en funcionament de la dessaladora del Llobregat i l’ampliació de la de la Tordera constitueixen la clau que ha de fer possible el retorn d’una part important dels cabals ara se sostreuen al riu Ter. Així podrem gaudir d’un espai fluvial veritablement viu, i disposar d’una reserva estratègica per a casos d’emergència que s’albiren davant la constatació del canvi climàtic.