Xavier Martínez-Galiana

Danielle Miterrand camina despacio mientras se dirige a sala del Museu Marítim de Barcelona. Va cogida del brazo de un hombre más joven, quien, a su vez, ejerce como traductor. Viste una chaqueta roja, bien visible, y esconde sus 85 años bajo una cabellera de color castaño. Mira la sala, ve que aún hay muchos asientos libres y se sienta en primera fila, al lado de Pedro Arrojo, el director de la asociación Agua, ríos y pueblos y quien la ha invitado a dar una conferencia en uno de los actos estrella de la Agenda Ciudadana de la exposición con el mismo nombre. Ella no podía faltar. Sorprende verla ahí, repasando algunos datos de entre sus apuntes, antes de comenzar la conferencia titulada El reto ético para una nueva gestión del agua: el derecho humano y la gestión pública.

No es la imagen  habitual de una exprimera dama de Francia. Por ningún lado aparecen el divismo ni el séquito. Se ve a una mujer frágil en apariencia, pero con una fuerza interior que destila una sabiduría capaz de expresarse así: “Hay que apoyar la emergencia de nuevas experiencias coherentes, bajo la inspiración de la vida frente al materialismo del negocio”. Dice esto al referirse a la decadencia del sistema capitalista, al que reconoce algunos éxitos, pero cree que ya no es momento de protegerlo. Se trata ahora de apostar por “enfoques de nuevos modelos que nos acerquen más a la felicidad”, resume.

La felicidad que propone Danielle Miterrand no es la espiritual, la de la realización y armonía del ser. Al menos esa no es la prioritaria. Habla de una felicidad que proviene de satisfacer las necesidades básicas y cotidianas de la persona. Una base sólida para su desarrollo completo.

Desde 1986, Danielle Miterrand preside la fundación France Libertés para la defensa de los derechos humanos de las comunidades indígenas, la democracia participativa, la economía responsable y el acceso de los pueblos a sus propios recursos naturales. Sobre todo el agua. “¿Por qué?”, “¿qué ha pasado?”, “¿qué hemos hecho?” son las preguntas que Miterrand lanza a modo de reflexión para iniciar su conferencia.

Se refiere, por ejemplo, a cómo el 90% de los ríos del planeta no son potables o cómo se ha incrementado el número de peces hembra por trastornos genéticos causados por la contaminación. “El agua –afirma– es un bien común no sólo de la comunidad humana, sino también de todos los seres vivos”. La clave esencial para encontrar soluciones reside, según Miterrand, en cuestionar el sistema mercantil en que estamos inmersos. “El sentido mercantil induce a la muerte, a situaciones de asesinato, o no supervivencia, de quienes no pueden pagar”.

Danielle Miterrand, fuerza con sabiduría (foto eitb.com)

Intereses en el Foro Mundial

La privatización de los servicios de gestión del agua en muchos lugares del mundo, también en las ciudades europeas, ha conducido a fundaciones como France Libertés a defender con uñas y dientes esta máxima: “El agua debe ser accesible para todos”. Pero ha de entenderse el acceso al agua como un derecho humano, no como un bien económico susceptible de beneficio. Este es uno de los tres principios esenciales que enumera en su conferencia. El segundo: “El agua no puede ser una mercancía. No puede tener precio como tampoco tiene precio la vida”, apunta Danielle Miterrand. El tercer principio: “Los servicios que gestionan el agua deben garantizar un acceso gratuito al agua necesaria cada día”. Y aquí apostilla: “Para ello es necesaria una buena gobernanza política” y, por otro lado,  “ha de devolverse el agua limpia al medio del que la hemos tomado”.

Cuando uno de los asistentes a la sesión le plantea el peligro creciente de las guerras por el agua en el futuro, la activista francesa le responde de forma contundente que ya son una realidad. “Miren los mapas del mundo y puede que donde haya bases militares exista un vínculo con los recursos naturales”. Lo ilustra con diferentes casos: China y su interés por mantenerse en el Tíbet, donde nacen algunos de los ríos asiáticos más caudalosos; Iraq y el conflicto subyacente por el control del Tigris y el Éufrates como causa a su vez de la segunda guerra del Golfo, y también el dominio del agua en el tablero palestino-israelí. “La vocación del agua es vincularnos a unos y a otros, a pueblos enteros. Los ríos no tienen fronteras”, relata.

En 2012 se celebrará en Marsella otro foro mundial del agua, organizado por empresas multinacionales con intereses en el sector. Al contraforo intentarán asistir desde France Libertés para presionar a los gobiernos a desprivatizar el agua. “Critico a las instituciones públicas que no asuman sus funciones en temas de agua y deleguen en empresas privadas”, expone.

Miterrand expresa su deseo de que algún día se constituya una auténtica autoridad global del agua, auspiciada por Naciones Unidas y capaz de resolver los problemas de agua en el mundo. De momento, ella es una “autoridad moral”, como la ha bautizado Pedro Arrojo. “Aspiro a que seamos capaces de restablecer los equilibrios de la Tierra”, concluye.

Aigua, Rius i Pobles no ha deixat de banda la concepció energètica d’aquest recurs. El passi de Los secretos ocultos del agua, documental del director Manfred Christ, va servir per discutir teories sobre l’aigua més enllà de la ciència tradicional. Als ulls de la ciència algunes no tenen validesa; algunes tampoc no la busquen. El debat està servit.

Nil Via

L’aigua és un element bàsic de cara a la supervivència de qualsevol ésser viu. Tot i així, són ben poques les coses que se saben sobre aquest fluid, ja que normalment es fa l’explicació química reduccionista que considera l’aigua com a un simple compost entre dos àtoms d’hidrogen per a cada un d’oxigen (H₂0). Aquest tipus de raonaments no poden explicar tota una sèrie de descobriments que sobrepassen la casualitat per passar a ser una de les qüestions més misterioses que envolten la ciència contemporània.

En el marc de l’Agenda Ciutadana, s’ha organitzat un cinefòrum sobre el documental del director austríac Manfred Christ Los secretos ocultos del agua, que justament parla dels descobriments que s’han fet sobre l’aigua en les darreres dècades, unes troballes que encara no tenen  cap explicació racional als ulls de la ciència. El film mostra els tres eixos clau que han estructurat les investigacions de diverses persones al voltant de l’aigua.

L’emoció de l’aigua

L’estructura interna de l’aigua és un dels eixos que ha captivat més l’atenció dels investigadors, ja que, per exemple, a través de la música o del tractament kinesiològic (el poder harmonitzador que s’atribueix a una determinada col·locació de certes pedres) es mostren  fotografies de com canvia la forma microscòpica d’una gota d’aigua o d’una de saliva, un fet que, si apliquem les teories de la física i la química actuals, no té cap tipus d’explicació.

Igual de sorprenent és el fet que un got d’aigua que ha rebut un tipus de tractament inventat per un austríac és capaç de neutralitzar i de fer desaparèixer una gota de tinta, mentre que en un got d’aigua normal la tinta es manté barrejada amb la resta d’aigua.

Relacionat amb aquest primer aspecte, es troba el segon dels eixos: la influència que l’exterior pot tenir sobre l’aigua. Normalment es tendeix a associar l’home amb l’aigua des d’un vessant antropocèntric, és a dir, basat en la influència que pot tenir l’aigua sobre els humans. Ara bé, a través d’altres experiments s’ha pogut comprovar que l’home també pot tenir influència sobre l’aigua. Un exemple ben clar és el del tractament kinesiològic capaç d’harmonitzar l’estructura d’un fluid, tot i que també s’ha comprovat que hi ha un comportament similar sense aquest tractament quan es transmeten emocions a l’aigua. Al llarg de les investigacions de la doctora Ofelia Gasque, especialista en biosinèrgia relacionada amb l’aigua, s’ha comprovat l’efecte que les emocions humanes poden tenir sobre l’aigua a través de fotografies microscòpiques, que mostren, tal com passava amb el tractament kinesiològic, que l’estructura de l’aigua pot harmonitzar-se a través de la relació emocional amb humans.

Radiació còsmica

Tant o més estrany és el fet que l’aigua pugui rebre una energia desconeguda, o, tal com l’anomenen els qui ho investiguen, una energia provinent del cosmos. De la mateixa manera com l’aigua pot captar la radiació solar o la nuclear, un grup de científics russos defensa que també pot rebre influència de la radiació còsmica. Tot i que a primera vista pugui semblar una invenció pròpia de la ciència-ficció, aquest grup de científics ha demostrat que, introduint uns cercles amb uns dibuixos determinats en un recipient amb aigua, es genera una tensió elèctrica suficient per ser mesurada.

En relació amb això, un empresari vinícola austríac ha desenvolupat un sistema absolutament independent energèticament que és capaç, segons diu, d’eliminar la humitat de qualsevol tipus de recinte a través de l’energia còsmica. Tal com el mostra l’inventor, l’aparell no és més que un entramat de barres de coure col·locades en diferents direccions, de tal manera que li atribueix la capacitat d’enviar la humitat al terra de nou a través de l’energia còsmica.

Per últim, el documental parla de la memòria de l’aigua, és a dir, de la capacitat de rebre i d’emmagatzemar informació. Concretament, parla de la medicina homeopàtica, que es basa en el principi de memòria aquàtica i en els efectes que té aquesta capacitat a l’hora d’activar els mecanismes autocuratius del cos.

La memòria de l’aigua

I és que  el medicaments homeopàtics sovint se solen dissoldre en aigua en una concentració molt baixa i incapaç de generar cap principi actiu als ulls de la farmacologia convencional. Tal com els homeòpates defensen, la memorització que l’aigua fa dels elements que s’hi dissolen és capaç d’activar el cos i de curar-se per ell mateix. Aquest mecanisme es reprodueix en la producció d’essències naturals, en què l’aigua memoritza la informació que li transmeten els diferents elements que la transformaran.

Més enllà de les consideracions subjectives que puguin suscitar les diferents teories que s’hi exposen, el documental és només un petit tast de les investigacions més conegudes al voltant de l’aigua que sobrepassen les limitacions de la ciència tradicional. Tal com expliquen els diferents ponents que van protagonitzar el debat posterior al documental, el terreny de l’aigua és força inhòspit i encara bastant inexplorat.

És per això que es tendeix a considerar els investigadors d’aquest camp com a alquimistes contemporanis, en contraposició amb la consideració que es té dels científics convencionals. De les poques coses clares que se’n pot extreure de Los secretos ocultos del agua és que hi ha una concepció força interessant sobre l’aigua, i que no s’ha de menystenir un element que, per bé que encara és força desconegut i que és capaç de deixar amb la boca oberta a més d’un, és la clau que assegura la vida i la supervivència.

Les indústries continuen contaminant l’aigua, l’aire i el sòl mentre els projectes de restauració són ineficients

Núria Ventura

El Llobregat és el riu que abasta d’aigua a molts catalans, des de Castellar de n’Hug fins al Prat del Llobregat. Potser és un riu modest, però és una important font de vida i no només pels humans. També presenta una biodiversitat valuosa per conservar la riquesa natural de la zona. Amb aquesta explicació i davant de 60 persones els membres del Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius (CEPA), guies de l’activitat, començava el diumenge 23 de maig la caminada de 14 quilòmetres pel riu Llobregat. A més, membres de diverses entitats de la zona dedicades a la protecció del medi ambient també van explicar les característiques de l’estat del riu i el seu entorn en les parades que es van fer durant l’itinerari.

L’activitat, organitzada dins de l’Agenda Ciutadana de l’exposició, tenia un objectiu: mostrar la degradació de la biodiversitat del riu i conscienciar els caminadors de la importància de preservar el riu. Mercè Girona, membre del CEPA, explicava que activitats com l’itinerari divulgatiu serveixen per a “reivindicar un riu sa, un riu com era abans”.

El recorregut estava marcat des de Martorell fins als aiguamolls de Molins de Rei pel marge esquerre del riu. Ni la calor desanimava als assistents. De bon principi els membres del CEPA van advertir que la part baixa del riu Llobregat és un dels trams més malmesos. La forta presència d’indústries i un gran nombre de conflictes amb intervenció humana afecten la biodiversitat del riu. La qualitat de l’aigua ha arribat, en els últims anys, a nivells molt baixos.

El pont del Diable de Martorell va ser el punt de sortida de l’excursió. Prèviament Alfred Bellés, de Martorell Viu, ja va fer algunes parades resseguint el tram de Martorell del riu Anoia, afluent del Llobregat. Va remarcar la importància que tenen els espais de ribera per a les plantes i animals lligats al medi natural del riu. La fauna autòctona està amenaçada per les espècies introduïdes com el visó americà, que es cria en granges, però que pot escapar-se i colonitzar els rius catalans i convertir-se, així, en depredadors de les espècies autòctones.

Aquesta no és l’única amenaça. Alfred Bellés, de Martorell Viu, va explicar que a Martorell, al costat de l’Anoia, s’hi construiran tres blocs de pisos. Serà a la zona de l’Horta de la Vila, on ara hi ha horts en terra inundable. “És una pèrdua important de la biodiversitat perquè els espais agrícoles ajuden a la conservació i, a més, aquest és un espai on ja hi ha moltes infraestructures que trenquen el territori”, va dir Bellés.

L’Horta de la Vila és una plana que s’inunda periòdicament a causa del règim de cabal variable del riu Anoia i Llobregat. Ara, però, aquesta zona està amenaçada perquè el sòl s’ha requalificat i s’ha convertit en edificable. La Llei d’Urbanisme prohibeix explícitament edificar en zones inundables.

Milions perduts

Un altre dels riscos que amenaça el riu Llobregat és la restauració de la vegetació amb plantes no autòctones. S’estan introduint plantes, com el desmai, que no són pròpies de la zona i desequilibren l’ecosistema. El projecte de restauració de la llera del riu Llobregat té l’objectiu de recuperar aquest espai fluvial, però els sis milions d’euros de pressupost no s’han invertit “de forma correcta”, segons va explicar Joan Bernat, de l’Associació per la Defensa del Medi Ambient de Castellbisbal (Ademac): “Els diners s’han gastat en la construcció d’una nova via al costat del riu i també en la introducció de vegetació no autòctona”.

A més, segons Ademac, les obres del projecte no es van fer de forma eficient. De moment, hi ha zones amb problemes de manteniment com ara tubs al descobert. A més, la plantació d’alguns arbres ha acabat amb ecosistemes paral·lels al del riu. Els pollancres, per exemple, són arbres que no s’aclimaten i fàcilment pateixen plagues. Alguns bassals de la vora del riu han desaparegut i amb ells s’han mort algunes espècies de crustacis poc esteses. Finalment, no s’ha actuant tant a la llera del riu com als voltants. Joan Bernat va explicar que actualment els sis milions d’euros provinents de sis administracions i destinats al projecte de restauració del Llobregat ja s’han acabat i, pel camí, s’han perdut tres milions d’euros.

Roger Lloret, expert en medi ambient hidrològic, explica als passejants els problemes que afecten la riera de Rubí (foto N. Ventura)

Contaminació múltiple

Segons es va explicar durant la caminada, les indústries són les majors amenaces del riu Llobregat. A banda i banda hi ha instal·lacions que malmeten el medi ambient. Entre Castellbisbal i Sant Andreu de la Barca hi ha l’empresa Celsa, un dels majors productors d’acer d’Europa. Està situada a la que havia estat una zona inundable, però el terreny es va elevar per poder-hi construir. Segons els activistes, la ferralla que utilitza Celsa està dipositada directament al terra i quan plou es filtra al sòl i acaba contaminant l’aigua del riu i de l’aqüífer de la Cubeta de Sant Andreu de la Barca. La qualitat de l’aigua ha estat molt variable al llarg dels últims temps. A més, tal i com es va denunciar, l’empresa Celsa també provoca una contaminació acústica que es troba fora de la normativa.

El Col·lectiu per a la Defensa del Medi Ambient de Sant Andreu de la Barca va denunciar que la població d’aquest municipi ha detectat un augment de les al·lèrgies i les grips. Montse Jané, membre d’aquest col·lectiu, va assegurar que la contaminació atmosfèrica provoca un deteriorament del sistema immunològic.

Desaprofitament d’aigua

La Riera de Rubí va ser un altra parada de l’excursió. Roger Lloret, expert en medi ambient hidrològic, va explicar la problemàtica de la derivació de la riera de Rubí, al Papiol. Es va haver de desviar perquè el seu cabal era altament contaminant i abocava l’aigua en mal estat al Llobregat. L’escenari provoca el malbaratament d’aigües i uns elevats costos a la planta potabilitzadora ETAP.

La jornada va finalitzar als aiguamolls de Molins de Rei després de gairebé cinc hores de caminada. L’ornitòleg Sergi Sales va explicar que la biodiversitat de què disposa aquesta zona protegida del Baix Llobregat. Hi ha una gran varietat d’ocells com ara el cabusset o la fotja, un ocell molt exigent pel que fa a la qualitat de l’aigua i que als últims anys s’ha reintroduït a la zona. Tot i així, els aiguamolls només ocupen avui una tercera part del que eren. Les dues terceres parts restants estan seques. Sales va comentar que cal vigilar molt l’efecte de l’home en els aiguamolls. Mentre ho explicava, l’ornitòleg va fer observar a tots els assistents una dona amb un gos banyant-se als aiguamolls, una activitat prohibida que pot fer malbé nius d’ocells.

Sergi Forcada

A l’Uruguai, a França, a Itàlia… i tímidament a Espanya es comencen a notar algunes veus en contra de la gestió privada de l’aigua. El debat per al cas català, però, sembla que ara tot just engega. Ho fa amb una pregunta incisiva per part d’un dels assistents a la trobada el 12 de maig passat en el debat Remunicipalitzant l’aigua, construint democràcia al Museu Marítim: “Com pot ser que a París remunicipalitzin l’aigua i aquí l’empresa Aigües de Barcelona –que gestiona els recursos hídrics de la ciutat– hagi passat a mans del grup francès Suez?”.

Tornar enrere i recuperar la gestió directa de l’aigua. Aquesta és la situació per a la qual han optat països com l’Uruguai o ciutats de la dimensió de París. Catalunya no n’és una excepció i municipis com el Figaró-Montmany han passat en tres mesos d’una gestió privada de l’aigua a la remunicipalització d’aquest servei. Les administracions públiques que han optat per aquest canvi advoquen per l’anteposició de les raons socials i higièniques sobre les econòmiques.

L’objectiu és aconseguir allunyar els inversors privats del control de l’aigua i evitar així que no s’inverteixi en infraestructures en els punts on no és econòmicament viable. Precisament, amb aquestes crítiques a la gestió privada Danilo Ríos, gerent d’Obras Sanitarias del Estado (OSE) de l’Uruguai, justificava durant el debat el canvi de model que hi va haver fa un lustre en aquest país. Ríos explicava que tot va començar amb un canvi en la constitució l’octubre de 2004, en què els uruguaians declaraven el lliure accés a l’aigua a través d’empreses públiques. Per aconseguir la remunicipalització de l’aigua, l’OSE va haver de comprar les empreses privades que operaven en el sector i dur a terme un programa d’abastiment a petites localitats rurals.

La barrera dels diners

A Espanya també hi ha hagut iniciatives similars a les de l’Uruguai. L’empresa pública Aguas del Huesna, a Sevilla, gestiona els recursos hídrics a vint municipis de la província. L’entitat era inicialment privada, però el 2007 es va convertir en una societat limitada de capital públic a través d’una remunicipalització.

Segons el gerent d’Aguas del Huesna, Emilio Pachón Márquez, es va optar per fer públic el servei perquè l’empresa que gestionava fins aleshores els recursos hídrics era inviable i davant la possibilitat de salvar-la econòmicament amb fons públics, van preferir convertir la societat en pública. I això que no és fàcil que l’administració pública aconsegueixi que l’aigua deixi d’estar en mans privades. “Per aconseguir una concessió directa hi ha moltes barreres de sortida. La més important són els diners”, assegurava l’alcalde del Figaró-Montmany, Manel García. Tot i enfrontar-se amb aquesta dificultat econòmica, l’Ajuntament d’aquesta localitat catalana va decidir lluitar per la remunicipalització de l’aigua. I tot, per aconseguir “avantatges com la transparència i control sobre què passa amb l’aigua i la implicació política i ciutadana que aquest canvi pugui tenir”.

La implicació ciutadana passa per un debat constant al municipi sobre quins són els avantatges i inconvenients de disposar d’una gestió pública de l’aigua però també per assimilar que les tarifes poden apujar-se: “El rebut de l’aigua al Figaró ara és més car, però els veïns tenen la garantia que estem millorant unes infraestructures i un servei per als quals abans no hi havia inversions de manteniment”.

París lidera el debat

Sens dubte, la intervenció menys encarcarada, volgudament polemitzant, va ser la d’Anne Le Strat. L’adjunta a l’alcaldia de l’Ajuntament de París va ser qui va carregar més contra els operadors privats mentre exposava el model desenvolupat a la capital francesa i que aquest gener ha tornat l’aigua a mans públiques. “Hem descobert moltes coses quan hem recuperat la gestió de l’aigua sobre els comptes, els guanys que tenien les empreses i la poca inversió que feien a canvi”, deia Le Strat. Acusava, a més, els operadors d’haver apujat el preu de l’aigua un 200% en un període de 10 anys i de no respectar el plec de condicions fixat amb l’administració. El resultat de la recent remunicipalització de l’aigua a París ha portat a estabilitzar el preu de l’aigua i a reinvertir els beneficis d’explotació en el manteniment del servei.

Casa de les Aigües de Montcada i Reixac. Les aigües dels aqüífers del Besòs han de ser una garantia d’abastament de la Regió Metropolitana. Foto Pipa Álvarez

En termes absoluts, la substitució de tres operadors –dos de privats i un de mixt– per un de públic suposa, segons Le Strat, 30 milions d’euros d’estalvi per a París. I tot i que la política francesa va assegurar que no vol donar consells a cap altre govern sobre què ha de fer amb la qüestió de l’aigua, sí que manté que París ha fet reobrir el debat sobre la gestió de l’aigua en d’altres municipis francesos: “Necessitem una voluntat política per desenvolupar la remunicipalització de l’aigua. Al capdavall, en guanya la col·lectivitat”.

On també es parla ara de la gestió de l’aigua és a Itàlia. Renato Di Nicola, del Foro Italiano dei Movimenti per l’Acqua, va assegurar que des de fa mesos l’aigua ha esdevingut un tema de debat al país. Per a Di Nicola el “culpable” del seu ascens a l’esfera pública ha estat Silvio Berlusconi i el seu decret, que obliga els municipis a posar en mans privades un 70% dels recursos hídrics.

A Itàlia organitzacions en defensa de la remunicipalització de l’aigua demanen signatures per revocar aquest procés.

Laura Quesada Martínez

En un dels edificis d’arquitectura gòtica més rellevants de Barcelona, el Museu Marítim, va tenir lloc el 7 maig la taula rodona Avui pa, demà gana?, on van quedar paleses les tensions que existeixen entre la protecció del medi ambient i la conservació dels llocs de treball. Quan la feina es contraposa a la cura de l’entorn, la discussió es redueix a tot o res: o natura o treball. Joan Salaet, de la CGT de Barcelona, però, es preguntava: “Es podria apostar per un desenvolupament econòmic més sostenible?”.

La salinització del Llobregat va centrar el debat. El problema mediambiental està provocat per la sal que diàriament aboca l’empresa minera Iberpotash, de capital israelià, a les vores del riu. Les xifres ballen entre les 6.000 tones de runam al dia –segons la plataforma Prousal!­– i les 4.000 ­–segons dades oficials. “És un absolut disbarat”, lamentava Josep Ribera, membre de l’organització. Davant la “desconnexió brutal” entre els departaments de la Generalitat de Catalunya, Ribera va fer una crida a la mobilització ciutadana, perquè la solució vingués  “per sota”.

El Bages és una comarca on la mineria té un pes essencial en l’economia i de la qual depenen molts llocs de treball. “La nostra lluita no és oposada a la dels minaires”, continuava Ribera i reiterava que la solució no passa per tancar la mina. A més, va afirmar que per minimitzar els efectes de la salinització, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) hi ha invertit prop de 300 milions d’euros. Al seu costat, Joaquim Galera, sindicalista de CCOO i president del comitè d’empresa, negava amb el cap. “Molts cops oblidem que el patrimoni d’un treballador és el seu treball i s’ha de defensar la indústria”. Entre arguments i contraarguments, acusacions i defenses, s’ha de cercar una solució. El debat ha estat, en tot moment, un exemple de diàleg i una bona manera de posar sobre la taula les diferències, però també els punts coincidents.

“Xantatge”

Deixant enrere l’epicentre de la tensió configurat per Ribera i Galera, Anna Rosa Martínez, delegada de Greenpeace a Barcelona, va afirmar que “les empreses fan servir els treballadors per a parapetar-se sota la complicitat de la l’Administració”. És un “xantatge”, en paraules de Ribera, que exemplifica la subordinació dels empleats. S’obre la discussió: ja no és medi ambient o feina, sinó desenvolupament econòmic o sostenibilitat.

Es va pronunciar la paraula màgica en els temps que corren: crisi. Ara, més que mai, el valor d’un lloc de treball és molt important i no es pot deixar de banda el factor humà. Einstein surt a escena parafrasejat per Salaet: “No podem resoldre els problemes pensant de la mateixa manera com els vam crear”. Segons ell, “hi ha una relació evident amb el sistema econòmic, ja que és completament insostenible”. Per tant, el replantejament hauria de ser estructural i no local. El silenci inunda la sala, ja que el debat és molt més profund i global.

Tots a la taula

Entre tantes desavinences, el sindicalista Joaquim Galera va proposar crear una mesa de la potassa on es poguessin acordar mesures que mantinguin la productivitat, la continuació de l’explotació i la minimització dels residus de la mina. A la sala, per sorpresa d’uns quants, hi havia tots els actors per iniciar el diàleg, ja que entre el públic hi era Antonio Sánchez, directiu d’Iberpotash, i un membre de l’ACA. Caldrà veure si Avui pa, demà gana? servirà per trobar una solució consensuada per totes les parts implicades.

El públic, que va escoltar atentament les explicacions d’un i altre, estava format per persones properes al problema dels runams de Sallent. Quan van acabar les intervencions dels convidats, l’auditori –veïns, minaires, sindicalistes, responsables polítics, ecologistes i empresaris– va participar activament en els temes encetats. Com va recordar Ribera, qui més qui menys coneix algú que treballa a la mina de sal i, per això, “els interessos no són contraposats”.

A les vuit de la tarda, el periodista Jaume Grau va tancar la taula. Van ser dues hores de reflexió sobre la dimensió del conflicte social, laboral i mediambiental, i de veure les cares que el configuren. La delegada de Greenpeace va destacar la necessitat de “trobar formes de produir més netes” perquè “la preservació del medi ambient no ha de suposar la pèrdua de llocs de treball”. Com va dir Joan Salaet, “tota activitat econòmica és contaminant”, però l’alternativa seria trobar el camí cap a la sostenibilitat ecològica sense oblidar el creixement econòmic. Un repte de futur, però no un impossible, com va evidenciar l’entusiasme dels assistents.

. D'esquerra a dreta: J. Ribera, J. Galera, el moderador, Quim Pérez, J. Salaet i A. Martínez (foto Ismael Domínguez)

El Museu Marítim acull un col·loqui que posa al punt de mira els processos privatitzadors de l’accés a l’aigua potable

David Bretos

Les pedres encara solitàries de la sala d’actes del Museu Marítim esperen al públic per a començar el col·loqui sobre la gestió privada de l’accés a l’aigua potable. Amb les portes obertes, dimarts 11 de maig els assistents arriben i apareixen les primeres encaixades de mans entre els que semblen antics companys de professió o lluita social. Els ponents se situen dalt de la tarima i es barallen amb l’ordinador per deixar a punt les diverses presentacions en power point. Entre ells, destaquen el monsenyor xilè Luis Infanti; José Esteban Castro, catedràtic de Sociologia a la Universitat de New Castle, i Emanuele Lobina, investigador de la Universitat de Greenwich.

Infanti té l’experiència al seu favor. Es nota que porta temps en la pugna per l’accés a l’aigua potable. Explica el seu cas, a Xile, on Augusto Pinochet va deixar una greu marca en tots els sentits, i també en els recursos naturals. El dictador va planejar la venda de les fonts energètiques. Venuda al millor postor, l’aigua se situa en les mans de les grans multinacionals generalment europees i canadenques. Però Infanti vol anar més enllà i furga en la simbologia de la privatització, en què significa el domini d’uns sobre d’altres. No només es tracta de comprar aigua, sinó d’inculcar una consciència a la població explotada. El poder convenç que és lògic i natural que les coses siguin com son. Però monsenyor espera que hi hagi una reacció, “tant de bo pacífica”, per canviar l’statu quo.

Mina Yanacocha, al Perú, la més gran de l'Amèrica Llatina. Foto: arxiu Grufides

En un sentit molt semblant, José Esteban Castro analitza el concepte de crisi de l’aigua. Segons afirma, el simple fet de que existeixi una situació de desigualtat comporta el principal argument per defensar la privatització. Després que la majoria dels intents per donar resposta a la falta d’accés a l’aigua, als anys 90 la privatització es va perfilar com una solució. El procés neoliberal no ha aportat cap bé. Al 1990 es va establir la meta de que, al 2006, es reduís a la meitat la xifra de persones que no poden obtenir recursos hídrics. A dia d’avui, no només no s’ha complert, sinó que hi ha regions on, en un futur proper, no podran accedir a l’aigua.

L’error del BM

La desregulació del mercat representa un retrocés centenari en la gestió de les fonts d’energia mundials. Les empreses al·legaven, als 90, que el sector privat augmentaria l’eficiència de les infraestructures. Res més enllà de la realitat. El que l’àmbit públic faria sense una cerca de benefici, els empresaris ho fan només quan tenen els diners dels clients –i no pas usuaris, en aquest cas– a la butxaca. Fins i tot, segons afirma Castro, el Banc Mundial ha admès l’error d’encomanar al sector privat la distribució de l’aigua. De fet, tal com afirma el ponent, les polítiques privatitzadores sí que han tingut èxit. Però en la seva meta. En canviar la mentalitat dels aspectes relacionats amb la gestió estatal. Han aconseguit que l’àmbit públic pensi com l’empresarial, que les organitzacions al servei de ciutadà facin seva la mentalitat de maximitzar el benefici a l’exponent més alt. I si no ho aconsegueix, baixen la persiana.

D’altra banda, tal com explica Emanuele Lobina, les dinàmiques de l’accés als recursos hídrics varien depenent del lloc del globus on un es trobi. Al nord, la persona tindrà la vida resolta i se li reconeixerà l’aigua com un dret humà. De fet, França i Regne Unit han aconseguit la universalització del servei dins de les seves fronteres. Però si es viatja alguns quilòmetres, a paratges en procés de desenvolupament, es veurà com només es duu el líquid a la boca qui té diners. Les empreses privades han seguit la lògica privada, com no pot ser d’altra manera. Amb la recuperació total de costos per davant, només beu qui paga.

Consorcis de l’aigua, enginyers i veïns dialoguen dijous al Museu Marítim sobre com s’administra aquest recurs

Alain Garrido

La sala d’actes del Museu Marítim de Barcelona acull dijous 13 de maig un debat sobre el Model de gestió pública a Catalunya: reptes financers i riscos de privatització. A partir de les 19.00 hores, el periodista de TV-3 Salvador Sala moderarà quatre experts en la matèria. La taula rodona comptarà amb la participació d’Eloi Badia, tècnic de sensibilització i incidència d’Enginyeria Sense Fronteres (ESF); Jaime Morell, gerent del Consorcio Provincial del Agua de la Diputación de Sevilla; Gabriel Borràs, director de Planificació de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), i Jordi Gasull, dirigent veïnal de la guerra de l’aigua a Barcelona.

Enginyeria Sense Fronteres: ESF és una Organització No Governamental per al Desenvolupament (ONGD) especialitzada en temes de cooperació de serveis d’aigua i alternatives energètiques. ESF porta a terme diverses campanyes per sensibilitzar la societat i les administracions públiques per a aconseguir que s’apliqui el reconeixement de l’accés a l’aigua i l’energia com a drets humans universals.

Consorcio Provincial del Agua a la província de Sevilla: Jaime Morell exposa el model de gestió pública que realitza aquest ens, un patró basat en la col·laboració de totes les entitats (públiques i privades) del territori per aconseguir eficàcia i eficiència en la prestació del servei hidràulic.

Agència Catalana de l’Aigua: el director de Planificació de l’organisme, Gabriel Borràs, empararà el model de gestió sostenible que vetlla per l’accés de tots els ciutadans amb les quantitats i qualitats adequades.

Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya: Jordi Gasull abandera el control del consum de l’aigua. Aquest col·lectiu veïnal reclama que els excessos de consum d’aigua s’han de perseguir.

Cinco expertos debaten en el Museu Marítim de Barcelona la situación del agua en el cono sur

Maria Pomés

Conflictos por los recursos hídricos en Latinoamérica: geoestrategia, resistencia desde los movimientos sociales y nuevos escenarios. Con este título cinco expertos de diversas universidades y centros de investigación de todo el mundo se sentaban el miércoles pasado ante el micrófono, preparados para aportar nuevas perspectivas a los asistentes. Era quizá una de las conferencias más esperadas ya que es en Latinoamérica donde el conflicto por el agua tiene y busca soluciones muy diferentes, dependiendo de los gobiernos de cada país.

Los cinco expertos estaban de acuerdo en que Latinoamérica no es pobre en agua, sino un territorio privilegiado: dispone del 47% de los recursos hídricos mundiales. El gran paradigma de esta riqueza es el Amazonas, río que nace a 5.100 metros sobre el nivel del mar en los Andes peruanos, capaz desembocar en el mar 220.000 metros cúbicos de agua al minuto.

Hernando Bernal, reconocido experto e investigador del Amazonas, explicaba a los asistentes la importancia del río como forma de vida: “El Amazonas es compartido por ocho estados nacionales diferentes en Latinoamérica, hecho indicativo del gran número de personas que de él dependen  para su supervivencia. Capaz de transformarse a lo largo de todo su recorrido en casi todas las formas que puede adoptar un río, crea una serie de ecosistemas a partir de los cuales los indígenas han modelado su forma de vivir y su cultura a lo largo de siglos”.

Bernal dejaba claro a los asistentes que el siglo XXI es “el de la apocalipsis hídrica”, con previsiones de que en el 2025, sólo a 15 años vista, 2,7 billones de personas no podrán abastecer sus necesidades básicas de agua. Así pues, el agua, antiguo elemento de vida, pasa a convertirse en un recurso mercantilizable, codiciado por las grandes empresas transnacionales que la han convertido en el oro azul.

Antxon Mendizábal, profesor de la Universidad del País Vasco, describía con voz grave y contundente cómo “las empresas multinacionales están consiguiendo apropiarse de los recursos no sólo del Amazonas, sino de todos los recursos hídricos latinoamericanos mediante privatizaciones promovidas por grandes instituciones internacionales: el Banco Mundial, la Organización Mundial del Comercio o el propio Fondo Monetario Internacional, que ya ha obligado a 16 países pobres a privatizar sus recursos hídricos y los servicios que de ellos se derivan”.

Manifestantes en Cochabamba (Bolivia) en 2000 (foto Aldo Cardoso)

Los expertos dejaban claro que las consecuencias no son sólo medioambientales o económicas. La privatización del agua y su consiguiente aumento de precio hacen que miles de personas sin recursos se vean abocadas al uso y consumo de aguas contaminadas o no saneadas, sufriendo debilitamiento y enfermedades.

Ante la degradación de sus condiciones de vida y sus derechos al agua, ya ha habido varios movimientos campesinos e indígenas en todo Latinoamérica que han adoptado diferentes formas de lucha. Carlos Hugo Sierra Hernando, de la Keele University en el Reino Unido, concretaba esta lucha explicando los casos de Bolivia y Ecuador.

En Bolivia el derecho al agua no estaba reconocido en la Constitución, y eso dio a lugar a que el agua, su saneamiento y sus usos (consumo y riego) se privatizaran y se pusieran en manos de empresas transnacionales como la Bechtel, sólo interesadas en los beneficios, que subirían los precios y quitarían a los indígenas sus derechos ancestrales de riego. Después de las grandes movilizaciones de Cochabamba en el 2000 y contra la francesa Suez de embotellamiento en 2005, y de la llegada de Evo Morales al poder, el derecho al agua está reconocido en la Constitución y no puede privatizarse por ley.

En Ecuador, en cambio, aunque existen movimientos de oposición locales e internacionales, el presidente Correa sigue con la tendencia de privatización y busca una empresa transnacional capaz de privatizar la riqueza hídrica de su país en beneficio de unos pocos.

Johana Cáceres, representante de un sindicato campesino colombiano, adherido a Vía Campesina, vinculaba la recuperación de los derechos al agua a la recuperación de la propiedad de la tierra por parte de aquellos que la trabajan. Según la experta, Colombia “debe replantearse su ordenamiento territorial basándose en las cuencas de los ríos y en la protección de la tierra y del agua por las propias comunidades que viven y han desarrollado sus culturas a partir de ellas”. Cáceres afirmaba que debe darse a estas comunidades las herramientas para empezar en lo local un proceso que debe convertirse en global.

Al final de la conferencia un representante de los indígenas del alto Amazonas, de los indios Shuar, subía al escenario y hacía una llamada al sentido común. No hablaba de reprimendas ni de asesinatos ni de lucha ni venganza, ponía voz a la necesidad de todos los hombres y mujeres de desarrollar una consciencia común, de considerar a los humanos, animales, plantas y ríos parte de una gran familia. Según la mitología Shuar, “sólo un grupo de guerreros de todas las razas y pensamientos puede salvar a la Madre Tierra”.

La exposición ‘Agua, Ríos y Pueblos’ se inaugura en Barcelona para mostrar los dramas humanos de quienes reivindican el derecho a acceder al agua

Xavier Martínez-Galiana

En el Moll de la Fusta del puerto de Barcelona, el pailebote Santa Eulàlia, una embarcación de principios del siglo XX, se erige como emblema de la relación entre esta ciudad y el Mediterráneo. El mar como espacio de comunicación y comercio entre pueblos durante milenios; como parte de la vida de igual modo que la tierra; como fuente de alimentos.

El Santa Eulàlia, que sirve de apéndice flotante al Museu Marítim de Barcelona, ha sido testigo de la presentación de Agua, Ríos y Pueblos, la exposición que desde el 4 al 30 de mayo tratará el perfil humano de las luchas por el agua en todo el planeta. La exhibición, como ocurre con el barco, se amarrará durante unas semanas en el muelle para zarpar más tarde hacia otros puertos en los próximos cinco años. Antes de instalarse en otros países europeos, pasará por el resto de provincias catalanas y el País Vasco. Una réplica de la exposición ya ha arrancado su andadura itinerante en México y recorrerá Sudamérica en los años venideros; a finales de junio está previsto también que se inaugure otra copia en San Francisco, que girará por Estados Unidos y Canadá.

Fotos de gran formato ilustrarán los seis temas principales de la muestra, que se podrá visitar en la sala grande del Museu Marítim, un espacio del siglo XIV de 1.800 m². Los temas son variados: grandes presas del mundo, derechos humanos, catástrofes, degradación de los ecosistemas y hambre, privatización del agua potable, victorias y soluciones. Todo ello acompañado de un apartado sobre conflictos por el agua en Catalunya.

“Queremos dar protagonismo, existencia y visibilidad a quienes suelen ser invisibles”, explica Pedro Arrojo, director del proyecto y creador de la Fundación para la Nueva Cultura del Agua. La iniciativa surgió en 2000 como respuesta a la publicación en Londres del Informe Mundial de Presas, elaborado por la Comisión Mundial de Presas (WCD) y patrocinado por Nelson Mandela. “Con International Rivers y WWD se pensó en homenajear a aquellos que no tienen acceso al agua y que luchan por los efectos devastadores de los conflictos del agua”, relata Arrojo, quien es además profesor de Análisis Económico en la Universidad de Zaragoza.

A lo largo del siglo XX se construyeron alrededor de 50.000 presas en todo el mundo y entre 40 y 80 millones de personas fueron desplazadas de sus hogares para poder edificarlas. Para difundir sus dramas y poner encima de la mesa las consecuencias que acarrea la alteración de la naturaleza, Agua, Ríos y Pueblos cuenta también con una agenda ciudadana, en la que expertos, artistas y colectivos medioambientales participarán en debates, talleres y conferencias. Desde personas con gran trascendencia pública como el ex secretario general de la UNESCO Federico Mayor Zaragoza y la ex primera dama de Francia Danielle Miterrand, a representantes del sindicato campesino Fensuagro Colombia o Patrick McCully, director del think-tank International Rivers Network.

“La agenda ciudadana es un espacio de reflexión donde interrelacionar los problemas del agua en Catalunya con los de otras partes del mundo”, puntualiza Jaume Delclos, portavoz de los colectivos participantes en esta exposición. “Con más o menos conflictividad, pero no son tan diferentes”, apostilla. Como recuerda Pedro Arrojo, “los afectados pueden no encontrar aquí la solución a sus problemas, pero los tendrán en primera línea de fuego”.

Uno de los 25 estudios de caso que se presentarán durante las próximas semanas en Barcelona es la degradación del delta del Indo. Tras la independencia en 1947, Pakistán puso en marcha el sistema de riego más grande del mundo en la desembocadura de este río, que traslada dos veces más agua que el Nilo y cuatro veces más que el Colorado. El Banco Mundial financió las 19 presas y los 180.000 kilómetros entre canales de distribución y otros complementarios, que componen esta obra hidráulica digna de los faraones.

El delta del Indo fue durante mucho tiempo una de las regiones más fértiles del sur de Asia. El río desembocaba en el mar con tanta fuerza que las olas llegaban hasta  cien millas mar adentro. El agua dulce abundaba y el cultivo del arroz y la cría de mariscos generó prosperidad. Pero al desviar el 91% del agua del Indo a través de regadíos para que no se disolviese en el mar, unas 130.000 personas han quedado en la ruina. Los pocos caudales que llegan están contaminados por el uso agrícola y urbano. El exceso de sal en una cuarta parte del sistema de canales deja inservibles las tierras otrora fértiles. La pesca desaparece y el litoral de la provincia de Sindh parece un desierto.

El proyecto de Agua, Ríos y Pueblos nace con una voluntad humilde. No pretende mover montañas para acabar en una cumbre política a nivel internacional. En cambio, Pedro Arrojo sí expresa un deseo: “Que la exposición itinerante y la web creen una bola de nieve que arrastre a la gente a clamar contra las injusticias por el agua”.

David Bretos

El derecho humano al agua se dará cita el próximo martes 4 de mayo en la sala de actos del Museu Marítim de Barcelona a las 19.00 horas, dentro de la exposición Agua, Ríos y Pueblos. El debate, moderado por el director del diario Público, Marco Schwartz, contará con la participación del ex secretario general de la UNESCO, Federico Mayor Zaragoza, la doctora en Derecho y especialista en Derechos Humanos Aniza García y la ex ministra de Medio Ambiente y embajadora de España en la Organización para la Cooperación, Cristina Narbona.

El debate sobre el acceso al agua ha tomado especial relevancia en los últimos años. Expertos y asociaciones ciudadanas reclaman una solución que parece no ser acorde con las políticas internacionales sobre los recursos hídricos. Hace dos años se hizo evidente, durante la Expo de Zaragoza, que no existían documentos oficiales que reconocieran este derecho como algo básico.

En el 2006, el entonces director general de la UNESCO, Koichiro Matsuura, reclamaba durante el IV Foro Mundial del Agua que es “un derecho humano fundamental de todas las personas”. Aniza García, experta que participa en el debate, afirma que debe ofrecerse un “acceso universal y seguro para la satisfacción de las necesidades básicas”. Además, dice, hay que garantizar una “gestión democrática y participativa”.

Robo de recursos. Israel levantó en 2002 una barrera a lo largo del perímetro de Cisjordania. El muro ocupa amplios territorios palestinos y el trazado se ajusta a la disposición de la fuentes del agua. Foto: Dieter Telemans.

Al clamor social que pide una distribución más equitativa de los recursos naturales se han unido autores que defienden las mismas tesis. Federico Mayor Zaragoza, al terminar la Expo de Zaragoza del 2008, publicó La gestión del agua más allá de los países, un libro que reflexiona sobre el hecho de que los recursos hídricos son algo que no deberían pertenecer a ningún país concreto ni ninguna organización privada en particular. Según Mayor Zaragoza, el agua debe estar regulada por un ente público que garantice su repartimiento justo y equilibrado.