Archivo de la categoría ‘Ebre’
Ubicación: 11 municipios navarros de Tierra Estella (Lerín, Allo, Dicastillo, Arellano, Sesma, Arróniz, Luquin, Barbarin, Los Arcos, El Busto y Sansol)
Tierra Estella (o Sur de Montejurra) por un secano húmedo y sostenible.
El Gobierno de Navarra pretende crear una zona regable de 7.000 hectáreas en el sur de Montejurra, en una zona con tradición de secano (pluviometría de 600 mm)en contra de la voluntad de la gran mayoría de propietarios y agricultores, supuestos beneficiarios.
El proyecto consta de un embalse de 32 Hm3 de capacidad, con una superficie de inundación de 432 hectáreas. La presa se construirá sobre el cauce del Arroyo de Riomayor, aunque se extraerán 31,5 Hm3 del Río Ega mediante un bombeo. Ambos, Ega y Riomayor, van a ver reducidos sus caudales . La distribución del agua de riego a las fincas desde el embalse se llevará a cabo a través de un segundo bombeo.
En principio, el embalse se encontraba ubicado en el centro de una zona en la que el catálogo de presencia de aves esteparias en Navarra, llevado a cabo por el propio Gobierno de nuestra Comunidad en 2007, marcaba una presencia importante de estas aves en la zona, hasta el punto que excluía una superficie de unas 1.000 hectáreas que rodeaban el embalse de la futura zona regable (por arte de magia en el centro de la zona de aves esteparias no se detectó la presencia de esta caprichosas aves). La situación dos años después cambió, y cambió hasta el punto, fíjense si serán caprichosas que las aves dichosas, de que ya no había aves para proteger en la zona, que se habían ido, y que la mayor parte de esas 1.000 hectáreas han pasado a ser regables.
Estamos acostumbrados a que a las autoridades, sin ningún rubor, no les importe agredir al medio ambiente. Pero lo más curioso de la situación que se está dando es que el Gobierno de Navarra inició los trámites para llevar a cabo el proyecto, basándose en peticiones antiguas de Ayuntamientos, con la seguridad de que el apoyo de propietarios y agricultores al mismo era total. La realidad es que los agricultores y propietarios de la zona son los que se oponen a que este proyecto se lleve a cabo. Cada uno tendrá sus razones: bombeos caros, no rentabilidad de la inversión, sector agrario envejecido, dominio de la agricultura de secano, crisis, …, pero que los propios beneficiarios de las inversiones que va a acometer el Gobierno de Navarra no quiera que lo hagan y se opongan de forma frontal, activa y participativa, eso no es tan normal.
El Gobierno de Navarra hasta la fecha se ha negado a realizar una consulta a los propios beneficiarios sobre si quieren o no que se lleve a cabo el proyecto, incluso desoyendo la recomendación del Defensor del Pueblo de Navarra, hasta que el movimiento opositor ha sido de tal envergadura que no les ha quedado más remedio que claudicar, y ahora plantean hacer esta consulta. Pese a que los afectados están seguros de que el resultado de la consulta va a ser contrario al proyecto, no se fían del Gobierno de Navarra, en cuanto a los términos en los que va a plantear la consulta y de la interpretación de los resultados que haga. Por ello, siguen trabajando y están organizando sus propias consultas, con preguntas claras y sencillas, para lograr que los Ayuntamientos, que son propietarios de superficies importantes en la zona de actuación, adopten y defiendan la postura que la mayoría de sus vecinos defienden.
Colectivo: Asociación de propietarios en contra de la imposición de regadío en Tierra Estella.
Web: http://contraimposicionregadio.blogspot.com/ http://contraimposicionregadio.blogspot.com
Correo: asoc.prop.contraregadio@gmail.com
Delta
Regressió, salinització i subsidència
Actualment al Delta de l’Ebre hi arriben 0,15 milions de tonelades/any de sediments, abans de fer els embassaments n’hi arribaven entre 20 i 30 milions cada any. Aquesta retenció del 99% dels sediments – juntament amb el canvi climàtic i la pujada del nivell del mar – fa que actualment el Delta de l’Ebre estigui enfonsant-se dia a dia.
La manca de cabals, a més, també provoca la salinització del Delta.
Plataforma en Defensa de l’Ebre
SEO/Bird Life
http://www.ebre.net
http://www.seo.org
més informació:
Sediments
Riu Ebre (inici: Campredó, final1: Tarragona, final2: Barcelona)
El transvasament cap al Nord
Des de l’any 1989, a traves del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) es transvasa aigua de l’Ebre a la zona de Tarragona, aquell mateix any el Govern de la Generalitat de Catalunya va demanar que aquest transvasament arribés fins l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Aquests fets van ser l’inici de les mobilitzacions socials a les Terres de l’Ebre, amb la creació de la Coordinadora Antitransvasaments.
El 1994, des del port de Tarragona es va portar aigua amb vaixells fins a Mallorca.
L’any 2000, el Plan Hidrológico Nacional (PHN) preveia un transvasament de 1050 hm3 de l’Ebre, 190 hm3 dels quals es preveien cap a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, a través de la interconnexió entre les xarxes del CAT i Aigües Ter – Llobregat (ATLL).
Passades les eleccions del març de 2008 va reaparèixer el fantasma dels transvasaments primer a partir del Segre i finalment, des de l’Ebre. La manca de pluges i la davallada de les reserves va esdevenir l’escenari ideal per a la Interconnexió entre les xarxes de Tarragona (CAT) i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (ATLL), d’aquesta manera es legitimava una obra que ja estava inclosa al derogat PHN, però aquest cop no era el PP. Malgrat la forta campanya mediàtica, les Terres de l’Ebre, juntament amb gent procedent de Catalunya i Aragó, es van tornar a manifestar contra aquest nou trasvasament amb el lema “Lo riu és vida”. “Mai més transvasaments”. El temps ha demostrat que la interconnexió de xarxes no hagués estat acabada i per tant no hagués estat una solució urgent per a l’abastament de l’Àrea metropolitana i per tant, la sequera només era el pretext.
Josep Sabaté
Plataforma en Defensa de l’Ebre
http://www.ebre.net
Riu Ebre (inici: Xerta, final1: Sénia, Final2: Càlig, Final 3: Benidorm, Final 4: Múrcia, Final 5: Almeria)
Del Canal Xerta – Sénia al transvasament cap al Sud
Construcció del Canal Xerta-Sénia. Foto: Pipa Álvarez 2009
Va començar a construir-se als anys setanta amb el nom de Canal del Generalísimo, la seva finalitat era portar aigua a la indústria metarl•lúrgia de Sagunt. Amb la crisi d’aquestes indústries el canal va quedar paralitzat.
L’any 2000, el Plan Hidrológico Nacional (PHN) preveia un transvasament de 1050 hm3 de l’Ebre, 860 hm3 dels quals es preveien cap al País Valencià, Múrcia i Almeria. L’inici d’aquest transvasament recuperava aquesta vella infraestructura amb el pretext de servir per a crear un regadiu de suport a la pagesia de la zona.
Actualment l’obra continua en construcció. La Plataforma en Defensa de l’Ebre i el sindicat agrari Unió de Pagesos han convocat mobilitzacions per a denunciar el que es considera un regadiu absolutament sobredimensionat i que serà la porta de nous transvasaments.
Josep Sabaté
Plataforma en Defensa de l’Ebre
http://www.ebre.net
Flix
Contaminació al Embassament de Flix
Indústria electroquímica ERCROS. Foto: Pipa Álvarez
L’embassament de Flix reté 700.000 m3 de fangs tòxics abocats durant el darrer segle per la indústria electroquímica ERCROS. Aquesta situació ha estat denunciada des de fa anys i és una seriosa amenaça per als ecosistemes i la població del tram baix de l’Ebre. Flix, juntament amb els abocaments industrials de Monzón, Sabiñánigo, la zona del Bajo Gállego, Vitòria, Miranda d’Ebre i Saragossa, són els punts amb més contaminació de tota la conca.
Plataforma en Defensa de l’Ebre
http://www.ebre.net
Riu Segre
El riu més llarg de Catalunya i la conca més gran de l’Ebre
El riu, un patrimoni espoliat
El riu Segre és un dels millors exponents de l’explotació abusiva i sense límits d’un recurs, l’aigua, declarat com un bé públic, que equival a un bé de la societat. La finalitat de declarar un bé públic és el d’evitar la privacitat i facilitar un ús equitatiu i un aprofitament responsable. Lamentablement, en realitat, les administracions han pervertit i desnaturalitzat el caràcter públic de l’aigua privatitzant la gestió mitjançant concessions eternes, equivalents a vertaders drets de propietat, cedits a grans monopolis elèctrics i de regs, entre altres. Les administracions han permès una explotació irracional fins al punt d’eixugar tot el riu, deixar-lo sense capacitat de regeneració natural i provocar greus problemés de caràcter social i ambiental al llarg de la seva llera. Aquest fet suposa un autèntic espoli pervers d’un dret que públic i, sobretot, del riu.
265 QUILÒMETRES DE RIU
Amb molta distància, el riu Segre és el més llarg del país. Neix de la puresa de les neus del Puigmal, a l’entorn del pic que li dóna el seu propi nom, a l’alta Cerdanya, a la Catalunya nord. A tan sols 8 km del seu naixement, el Segre ja llueix una llera potent i alegre, plena de ràpids i salts que, en arribar al primer poble, Llo, ja formen les primeres gorges del seu curs, en una vall pirinenca tancada per penya-segats de roques molt dures de l’era primària. De seguida, el Segre es va fent gran en engolir torrents i rius com el Querol, en pic arriba a la gran plana cerdana. En total, uns 55 pobles varen decidir ubicar-se a recer del riu Segre, i gaudir dels recursos que els proporcionava. No en va les ribes del Segre congreguen una de les majors densitats de pobles i ciutats entre les que es troben les més grans dels Pirineus, com Puigcerdà i la Seu d’Urgell; dels Prepirineus, com Ponts i Artesa de Segre; i les de la Plana, com Balaguer i Lleida, la capital per antonomàsia del Segre. És per això que els pobles riberencs del Segre congreguen prop de 200.000 persones que suposen un 52% del total de la població de les comarques de Lleida.
El Segre, la conca més gran de l’Ebre
El Segre té una conca total d’uns 21.922 km2, dels quals 13.035km2 pertanyen a la conca del Segre lleidatana, incloent les dos nogueres; mentre que la resta, 8.887km2, pertanyen al riu Cinca i als seus afluents que deixen les aigües a l’aiguabarreig amb el Segre, prop de la desembocadura amb el riu Ebre. La conca de l’Ebre té una extensió de 84.972km2, de la qual, la conca del riu Segre representa un 25%. Per tant, és la més gran i la que aporta la major quantitat d’aigua, amb un 28%. Les següents conques en aportació són les dels rius de Nafarroa, com l’Irati, l’Arga i l’Ega, amb un 21%, i en tercer lloc, estarien les conques de la capçalera de l’Ebre i els rius Aragó i Arba, amb el 10% cadascuna . Cal tenir present que aquestes aportacions són del tot irreals, ja que moltes de les captacions que es fan no computen en el total.
El Segre, una conca absolutament deficitària
Dels 2.139 hm3 d’aportació dels últims 20 anys, 928 hm3 se li deriven pels actuals regs agrícoles, la qual cosa representa per si sol el 43% del total, sense comptar el futur regadiu del Segarra-Garrigues, i l’ampliació dels del canal d’Urgell, entre altres. Els usos hidroelèctrics que, tot i que retornen l’aigua al final, poden deixar llargs trams de riu amb molt poca aigua, tan sols el canal de Balaguer agafa 50 m3/s a la sortida de la central de Llorenç de Montgai, per retornar-los a la Mitjana de Lleida, on de nou 60m3/s són derivats al canal de Seròs fins a la central de Seròs. Això suposa una demanda d’uns 1.800 hm3/any, que representa el 84% de tota l’aportació del Segre, sumant les demandes del Segarra-Garrigues, uns 275 hm3/any, el consum per aigua de boca, en 30 hm3/any, i els usos industrials de 17 hm3/any. En total, entre l’aportació i el consum actual i previst a curt termini, hi ha un dèficit de 911 hm3/any. Si bé és cert que aquest dèficit pot ser compensat en les anys humits per les reserves dels embassaments d’anys anteriors, també és cert que els períodes secs, així com la pèrdua de precipitacions, fenòmens que s’incrementaran per l’efecte del canvi climàtic, augmentaran encara més el dèficit previst.
Està clar que en aquest context és necessari una revisió dels usos actuals de l’aigua, tant en l’àmbit agrícola com en la producció d’energia hidràulica. Cal plantejar una reconversió dels dos sectors per ajustar-los a sistemés de producció més eficients en l’ús de l’aigua, adaptar la nostra agricultura a conreus mediterranis i optimitzar la producció d’energia hidroelèctrica, diversificant la seva producció, promovent la microproducció i l’autoabastament en comunitats de veïnat i indústries, i potenciant l’energia distribuïda, sistema que tan èxit té als països europeus, contràriament al nostre sistema, que es basa en la distribució de grans xarxes.
El riu és empresonat per les preses
El 30 de novembre de 1912 es comença a construir el canal de Seròs. En el mateix període es construeix també la presa de la Mitjana de Lleida, que és la barrera que tanca el pas al Segre per derivar uns 60m³/s al canal de Seròs. És a partir d’aquella època que el riu Segre i, per extensió la resta de rius pirinencs, són literalment empresonats per tot tipus de preses construïdes per les empreses hidroelèctriques de forma totalment abusiva i arbitrària. El Segre i la resta de rius pirinencs són sotmésos a la major transformació de la història, la qual va destruir el seu curs natural i va malmetre el seu entorn ecològic, paisatgístic i humà.
Les concessions a les hidroelèctriques van ser desproporcionades i han deixat el Segre amb un cabal insuficient, ja que l’aigua embassada és transvasada en un 90% per a usos externs al riu.
Preses riu construcció capacitat hm3
Antoni N. Pallaresa 1916 205
Camarasa N. Pallaresa 1918 113
Terradets N. Pallaresa 1935 23
Llorenç de Montgai Segre 1935 10
Escales N. Ribagorçana 1955 152
Oliana Segre 1956 101
Canelles N Ribagorçana 1957 679
Anna N. Ribagorçana 1961 237
Rialb Segre 2000 404
Aquest canvi tan radical també va afectar greument a tots els pobles riberencs, ja que va suposar la destrucció de la seva cultura, de les formés de viure vinculades al riu.
El riu Segre el més contaminat del Pirineu
La pròpia CHE reconeix que el riu Segre es troba contaminat en més del 70% del seu recorregut, per això no ens ha d’estranyar que el Segre sigui el tercer gran riu més contaminat de Catalunya, només pel darrere del Besòs i el Llobregat, i alhora és el més contaminat de la zona pirinenca.
El que resulta més estrany es que els fenòmens de contaminació hagin crescut en els últims 10 anys, paradoxalment, coincidint amb l’entrada en funcionament del major gruix de depuradores en pobles i ciutats. Ara bé, també en aquest període destaquen dos fets més: la construcció de la presa de Rialb i la reducció d’aportació d’aigua a la conca i, en particular, del seu principal riu el Segre.
Dels treballs dels últims anys sobre la qualitat del riu Segre es desprèn, entre altres, que els nitrats i fosfats tenen una línea de creixement ascendent, que en poblacions com Balaguer i Lleida s’han trobat tensioactius d’origen industrial en les seves captacions d’aigua potable, i que també han crescut de forma important el percentatge de substàncies provinents de l’agricultura industrial, com són els plaguicides. En pobles com Térmens, van haver de paralitzar el subministrament d’aigua potable per la presència d’aquests contaminants en percentatges superiors al permès. I també ha crescut la presència de fàrmacs, com antibiòtics i altres. Per una part, aquests contaminants no són eliminats per les nostres depuradores, que en pocs anys han quedat obsoletes, com es demostra en les de la Seu d’Urgell, Arfa, Balaguer i, molt especialment, en la de Lleida.
El riu Segre ha vist decréixer de forma important la seva qualitat en gran mesura per l’aportació dels afluents que provenen de les grans àrees intensives agrícoles dels rius Sió, Corb, i de les sèquies que fan de xarxes de drenatge per evacuar al Segre aigües altament carregades de compostos agroquímics i orgànics.
El riu Segre mort de set
Però, sens dubte, amés de les causes exposades en l’augment de la contaminació al Segre, hi ha una segona causa també molt important que és la manca de cabal ambiental, característica bàsica perquè els sistemes d’autodepuració del riu funcionin adequadament. L’afany d’explotar irracionalment el riu Segre, ha fet que s’invertís el seu sistema hidrològic natural, de forma que els cursos baixos del Segre, com Balaguer o Lleida, on al riu hauria de circular de forma natural més aigua per les aportacions que rep en el seu recorregut, i que alhora permetrien sanejar millor els nivells de contaminació que de forma major es produeixen en aquests trams, no hi baixi el cabal mínim. Contradictòriament el riu Segre, porta menys aigua en el curs baix que en els curs alt, la qual cosa provoca el col•lapse del sistema, palès en l’anòxia o manca d’oxigen, absorbit pels bacteris fecals i les algues, que produeixen la mort del riu, fenomen que es pot veure aigües avall de la depuradora de Lleida. En realitat, la manca de cabal al riu Segre es produeix de forma permanent en uns 80 km, especialment des de Ponts, a partir de la derivació del canal de d’Urgell, fins a la central de Seròs, exceptuant, el petit tram que va de la central de Camarasa a la cua de l’embassament de Llorenç de Montgai. Durant els estius, una part de la Cerdanya, aigües avall de Martinet i fins la Seu d’Urgell, el Segre es queda amb trams pràcticament secs per la derivació de centrals hidroelèctriques, regs i pel canal d’aigües braves, que té una concessió desproporcionada de 30 m3/s.
Està clar que cal replantejar l’explotació del riu i fer compatible al màxim el dret legítim de la societat d’aprofitar els recursos hídrics, per usos social agraris, industrials i turístics. Ara bé, s’han de reconèixer els drets, tant o més legítims que la resta, que té el riu de posseir una part de l’aigua per tal de preservar el seu sistema natural, perquè és un dels ecosistemes de major biodiversitat. Sense oblidar el paper social i cultural del riu, es pot gaudir d’un bé públic i essencial per la vida.
El plantejament tècnic de repartir l’aigua en tres terços: un primer, per a usos socials i industrials; un segon, per a usos agraris i ramaders; i un tercer, per al riu, ha de ser una opció possible si volem ser conseqüents amb el respecte i la conservació del medi ambient i garantir el nostre futur.
El riu Segre i la singularitat del seu patrimoni natural
La diversitat d’espècies d’aigua dolça és molt alta comparada amb la d’altres ecosistemes. Els hàbitats d’aigua dolça cobreixen menys de l’1% de la superfície del món; però, són la llar de més del 25% de tots els vertebrats descrits. Els rius són alhora un dels hàbitats que tenen més espècies en situació crítica i en perill d’extinció, especialment, per dependre d’un entorn molt limitat, i fràgil del qual en depenen intrínsicament. Ens referim a espècies com el cranc autòcton, que havia estat una espècie molt abundant fins als anys 70. La contaminació i la introducció del cranc americà l’han dut a prop de l’extinció. La llúdriga és el mamífer més ben adaptat a la vida al riu, tot i que ha estat present en tots els cursos d’aigua, a mitjan dels anys 50 va estar a punt de desaparèixer per la forta persecució dels pelleters; actualment, està protegida. El tritó pirinenc, un petit amfibi propi dels cursos alts d’aigües cristal•lines i netes, ha anat reculant a mesura que aquests trams també es contaminaven, i resta únicament en zones inalterades. Una llarga llista de peixos autòctons dels nostres rius estan també en situació d’extrema precarietat per dos raons: per una part, per la depredació que exerceixen les espècies exòtiques reintroduïdes d’altres països i continents, com són el lluç de riu, la truita americana o el silur i, fins i tot, piranyes, que s’han localitzat a l’embassament de Riba-roja i Mequinensa. Algunes de les espècies autòctones, cada vegada més escasses, són: l’anguila, el barb comú, la madrilla o la bagra, entre altres espècies dels cursos baixos i mitjans, i la truita de riu i el barb de muntanya, que són propis d’aigües més pirinenques. Cal destacar que, aproximadament, més del 50% dels peixos dels nostres rius són espècies invasores reintroduïdes. Cal, per tant, canviar la tendència i tornar als nostres rius la seva riquesa natural.
El nou pla hidrològic, una espasa de Dàmocles
La Directiva marc de l’aigua (DMA) 2000/60 CEE exigeix tenir els rius europeus en bon estat al 2015, i en bon estat, referint-se al riu Segre, vol dir, entre altres aspectes, garantir un cabal en condicions.
La DMA també exigia que al 2010 els estats membres de UE havien de tenir aprovats els nous plans hidrològics de conca (PHC) adaptats als objectius i criteris de la DMA. Amb un cert retard la CHE traurà a informació pública, al gener de 2010, el nou PHC de l’Ebre per un període de 6 mesos, per trametre’l posteriorment a la CE. Després de tenir accés a l’esborrany del nou PHC ens adonem que la CHE té la voluntat de continuar la mateixa política que ha practicat fins ara, que és la de deixar el control de l’aigua als sectors i monopolis privats que fan el seu gran negoci d’un recurs que no hem d’oblidar que és públic, que vol dir, en definitiva, que pertany a la societat. Doncs l’esborrany del nou PHC de l’Ebre pel que fa referència al riu Segre, en una longitud d’uns 100 km, des de la captació del canal d’Urgell a Pons, fins a l’aiguabarreig amb el Cinca, la CHE pensa demanar a la CE que en aquest tram de riu s’endarrereixi l’aplicació de les mesures per aconseguir el bon estat ecològic del Segre fins al 2027, 12 anys més tard del previst. Els falsos arguments esgrimits per la CHE són que el Segre porta massa nitrats a causa de l’aportació que fan els rius que provenen d’àrees agrícoles intensives de regadiu (els rius Sió, Corb i les diferents sèquies que drenen les aigües dels conreus). La CHE planteja primer resoldre la reducció de fertilitzants en aquestes zones, aquesta proposta de la CHE és una autèntica estratègia manipuladora i d’engany per tal de no afrontar amb solucions l’actual problemàtica que afecta el Segre. La CHE vol evitar enfrontar-se amb les corporacions de regants i amb Endesa, ja que l’augment de nitrats al riu Segre, provinents dels regs del canal d’Urgell, principalment, és un fet cert; Però també és cert que el riu Segre, en els trams que augmenten els nitrats coincideix amb les zones que circula un cabal insuficient. Aplicar en aquests trams el cabal ecològic i derivar més aigua al riu es traduiria automàticament en una baixada forta dels nitrats per dissolució que milloraria l’estat ecològic del riu. Perquè això sigui possible, cal afrontar per part de la CHE una reforma en la redistribució de l’aigua reduint les captacions als canals d’Urgell, Segarra-Garrigues i d’Endesa, per tal de donar aigua al riu, que en definitiva és el seu legítim propietari. Aquesta és una acció que la CHE no vol plantejar per purs interessos de rèdit polític i econòmic, preferint optar per donar per perduts 100 km del Segre abans de plantejar la recuperació del riu com a recurs que d’interès públic. Una actitud perversa i irresponsable en tota regla que els desqualifica com a administració hidràulica.
més informació: Conca-del-Segre
La Galliguera. Huesca
Río Gállego, larga vida
El río Gállego sufre graves impactos por presas, detracciones para regadíos y vertidos químicos, llegando
contaminado y prácticamente seco a su desembocadura.La Galliguera es un tramo vivo, con una singular
belleza natural presidida por los Mallos de Riglos. Aquí se proyectó en 1970 la construcción del embalse
de Biscarrués, de 192 hm3.
Tram del riu Gállego amenaçat pel projecte del pantà de Biscarrués. Foto: Pipa Álvarez
La larga historia de lucha de oposición a este proyecto, encabezada por asociaciones como la Coordinadora
Biscarrués-Mallos de Riglos y Amigos de la Galliguera, se inició poco después, pues su construcción anularía
las posibilidades de desarrollo de un valle en crecimiento económico y poblacional, sería el fin de unos pueblos
que apuestan fuerte por su presente y futuro. Imposibilitaría los deportes de aventura (que dan trabajo a más de
300 personas y dinamizan económicamente todo el Altoaragón ) e impactaría muy duramente en el paisaje,
fauna y flora, acabando con todo el valor simbólico y cultural que tiene este espacio.
Foto: Pipa Álvarez Arribada per l'Ebre de les al·legacions contra la construcció del pantà de Biscarrués. Saragossa, 14 de juliol de 2009.
Las gentes de la zona dicen “sí” al río y al territorio, con movilizaciones sostenidas a lo largo de más de veinte
años. Hoy se plantea un pantano menor (previsto para ser recrecido: hay ya 10.000 alegaciones en contra) en
lugar de considerar las alternativas, que existen y son perfectamente viables.
Coordinadora Biscarrués-Mallos de Riglos, Amigos de la Galliguera
http://www.riogallego.com
riogallego@gmail.com
Embassament de Yesa. Río Aragón
Artieda
Resistència a Embassament
RECRECIMIENTO DE YESA
DOLOR Y SINRAZÓN
Cada pantano tiene su propia y triste historia pero en Yesa quieren escribirse dos. Hablar del embalse de Yesa,
de su inauguración en 1959 y de su gestación en la primera mitad del siglo XX, es hablar de la colonización de
un espacio de montaña para ponerlo al servicio de otros, es hablar de un desplazamiento forzoso de más de
1500 personas, es recordar la desaparición de un balneario emblemático, es constatar la ruptura del histórico
eje de comunicaciones que fue la Canal de Berdún y añorar una fértil vega inundada entre los sollozos de los
que se fueron y el desánimo de quienes se quedaron.
El 27 de maig de 2001, després d'una concentració a Yesa, milers de persones es van desplaçar fins a la presa per protestar per l'inici de les obres d'ampliació de l'embassament, la primera pedra del qual havia posat una setmana abans l'avui assegut a la banqueta per corrupció Jaume Matas. Més de vuit anys després, el recreixement continua sense fer-se, però un nou projecte està sent sotmès a avaluació ambiental i l'amenaça continua latent per als pobles riberencs.Foto: Juan Carlos Ascaso
Y como si aquello hubiera sido poco y la pesadilla nunca hubiera existido ahora nos quieren poner un epitafio
que tenga como víctimas a los ribereños que superaron aquel holocausto, el Camino de Santiago Patrimonio de
la Humanidad, la seguridad de los pueblos aguas abajo, las zonas protegidas y los restos de vega que dan vida
a los pueblos. Y quieren hacerlo con un demencial gasto de 240 millones y con una vergonzosa manipulación
informativa hacia la población de Zaragoza y su abastecimiento de boca desde el río Aragón. La gula de agua
de algunos no tiene límite ni atiende a razones pero la palabra justicia aquí sólo puede escribirse con un
YESA NO.
La actual presa del embalse de Yesa: 62 metros de altura sobre el cauce del río Aragón, 447 hectómetros cúbicos
de capacidad, 10 pueblos expropiados, 1850 personas desalojadas de sus casas y 2089 hectáreas inundadas
desde 1959.
Miguel Solana
Asociación Río Aragon i COAGRET
http://www.yesano.com
http://www.coagret.com
La Almunia de Doña Godina, Chodes y Ricla, en la provincia de Zaragoza.
AVANZAN LAS OBRAS DEL EMBALSE DE MULARROYA, EN LA PROVINCIA DE ZARAGOZA
En construcción la presa que la Audiencia Nacional desestimó
A pesar de una sentencia contraria de la Audiencia Nacional, las obras del embase de Mularroya están destruyendo uno de los espacios naturales más valiosos de la provincia de Zaragoza. Este caso confirma que los vicios de la vieja política hidráulica siguen vigentes para el Ministerio de Medio Ambiente, promotor del proyecto.
A la hora de redactar estas líneas, los explosivos retumban cada mañana en la cerrada de Mularroya y cientos de toneladas de rocas son desgajadas de Peña María y el Alto de la Perdiz, para levantar la presa del embalse de Mularroya. El proyecto afecta a los términos municipales de La Almunia de Doña Godina, Chodes y Ricla, en la provincia de Zaragoza.
Las obras se están llevando a cabo ante el empeño del Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino. Y eso a pesar de una sentencia contraria de la Audiencia Nacional, dictada tras los recursos de Jalón Vivo. Esta plataforma ciudadana reúne a más de treinta colectivos sociales, sindicales y ecologistas que desde hace años se oponen al pantano.
La presa de Mularroya se construye sobre el río Grío, un pequeño afluente del río Jalón. Tendría una capacidad de ciento tres hectómetros cúbicos y está previsto llenarla con caudales trasvasados desde un azud en el Jalón, a través de un túnel de trece kilómetros y ocho metros cúbicos por segundo de caudal circulante.
Esto supondría un expolio de 250 hectómetros cúbicos anuales, es decir, más del 60% del aporte del Jalón, un cauce ya sobreexplotado por los regadíos, especialmente aguas abajo de Morata de Jalón (Zaragoza). El Jalón es el principal tributario del Ebro por su margen derecha (los afluentes provenientes del Sistema Ibérico tienen como característica un régimen irregular y un caudal mucho menor que el de los ríos pirenaicos).
Obras en la cerrada de Mularroya, donde se construirá la presa. Foto: J. A. Domínguez
Además, el embalse obliga a realizar una variante de carretera de catorce kilómetros y a modificar el trazado del oleoducto Rota-Zaragoza. Ya en su día, sin estar redactado el proyecto del embalse, se desvió el trazado de la autovía A-2, lo que acarreó importantes costes económicos y ambientales.
Alternativas más baratas
Las primeras referencias al embalse se realizan en los años setenta. Pero no sería hasta veinte años más tarde cuando se impulsó el estudio de viabilidad de la obra citada, incluida dentro del Pacto del Agua aprobado en 1992 por las Cortes de Aragón.
El Ministerio de Medio Ambiente resolvió la Declaración de Impacto Ambiental en 2003 y las obras comenzaron a principios de 2008. El destino oficial de las aguas de Mularroya era abastecer los regadíos del Bajo Jalón y recargar el agotado acuífero de Alfamén-Cariñena.
No obstante, el profesor Pedro Arrojo, de la Fundación Nueva Cultura del Agua, al hacer un análisis de costes, estimó que los regantes del Jalón podían abastecerse fácilmente de los niveles freáticos, a menor precio que con el embalse, mientras que las zonas sobreexplotadas y contaminadas del acuífero citado, por su altitud, quedaban fuera de cota y necesitarían una elevación de aguas.
Además, la dificultad técnica de la obra, por estar ubicada en una zona de geología compleja, iba a encarecer notablemente los costes, lo que elevaría el canon sobre el riego. Ello haría desistir de su uso a muchos usuarios expectantes. Es por ello que el embalse difícilmente podría amortizarse. En ningún momento se tuvieron en cuenta las alternativas expuestas en las respectivas tésis doctorales de José Luis de Miguel y de Javier Sanromán.
Lo sacaron de la ZEPA
Mularroya compendiaba todos los vicios de la vieja política hidráulica, con fuertes afecciones ambientales. El embalse se planificó en un Área Importante para las Aves según el inventario de SEO/BirdLife, en concreto la IBA nº 93 (“Hoces del Jalón”). No obstante, el Gobierno de Aragón dejó fuera justo la zona el embalse en la ZEPA de la Unión Europea que se creó en el área demarcada por SEO/BirdLife.
A raíz de la demanda de Jalón Vivo, el Tribunal Superior de Justicia de Aragón dictaminó en 2005 que el Gobierno de Aragón debería definir como ZEPA la totalidad de la IBA.
Jalón Vivo interpuso también un recurso contencioso administrativo ante la Audiencia Nacional. De éste se derivó la sentencia de julio de 2009, dictaminando que el proyecto preveía unos impactos negativos, algunos irreversibles, sin que se hubiesen previsto medidas correctoras suficientes. La pregunta lógica es: ¿qué medida correctora podría evitar la desaparición de hábitats y especies autóctonas si destruimos el espacio donde viven? Por este motivo, la Audiencia Nacional procedió a declarar la nulidad tanto de la resolución que aprobó el proyecto como de la Declaración de Impacto Ambiental.
Los citados espacios naturales protegidos se integran todo ellos en la Red Natura 2000, “lo que implica necesariamente la obligación positiva de todas las autoridades de proteger efectivamente los hábitats y ecosistemas, sí como las especies de flora y fauna presentes en los ecosistemas afectados”, se apunta en la sentencia.
Así, el fallo considera, de acuerdo con la doctrina establecida por el Tribunal de Justicia Comunitario, con sede en Luxemburgo, que “son numerosas las afecciones irreversibles sobre espacios y especies, lo que determina la imposibilidad de autorizar la ejecución del proyecto y de sus obras puesto que supone una clara infracción de lo previsto en el artículo 6 de la Directiva 92/43/CEE y del artículo 4 de la Directiva 79/409/CEE.
Acto de protesta contra la presa de Mularroya, realizado el pasado 24 de noviembre en la zona de obras. Foto: A. Martínez
Golpe bajo a las rapaces
La zona donde se pretende situar la presa está formada por áreas de cultivos, ribera, pinar y matorral mediterráneo, con afloramientos rocosos de naturaleza caliza, utilizados por aves rapaces como lugar de reproducción.
En efecto, está siendo destruido el hábitat de águilas reales, búhos reales y halcones peregrinos, además de la colonia reproductora de buitre leonado establecida en los cortados. Igualmente, la zona inundable afecta a un pinar que acoge poblaciones de especies forestales como azor, gavilán, águila culebrera y águila calzada.
El proyecto perjudicará a un tramo del río Grío con bermejuela (Chondrostoma arcasii), pez endémico de la península Ibérica, así como a la vegetación de ribera asociada, que acoge a especies típicas de ribera como el martín pescador.
En cuanto a las obras del trasvase desde el Jalón, afectarán a un tramo con nutria y al territorio de una pareja de águila perdicera, especie catalogada como “En peligro de extinción” en Aragón. Además, se destruiría parcialmente el hábitat de Centaurea pinnata, un planta de la familia de las Compuestas, catalogada también por su alto grado de amenaza tanto en la legislación autonómica como en la estatal.
El trasvase originaría la drástica reducción de caudales en un tramo de 25 kilómetros del río, que quedaría seco en determinadas épocas del año, de manera que se pondría en peligro los hábitats ribereños de bosques galería de sauces y álamos, entre otros.
La consejería de medio ambiente del Gobierno de Aragón, a cargo de Alfredo Boné, no ha cumplido con su función al permitir la ejecución de unas obras que destruyen el patrimonio natural de Aragón y degradan la biodiversidad dentro del territorio, convirtiendo en papel mojado la Directiva Hábitats y la Ley del Patrimonio Natural y de la Biodiversidad
Autores: José Antonio Domínguez (estepas@hotmail.com), profesor y naturalista, es miembro de Equipo Triacanthos. Alfredo Martínez (abuelocho@yahoo.es), naturalista especializado en botánica, es miembro de la plataforma Jalón Vivo.
Más información, en www.jalonvivo.wordpress.com
(((cuadro)))
ACTO DE PROTESTA
El pasado 24 de noviembre, una veintena de activistas de colectivos ecologistas y de movimientos sociales aragoneses realizó una acción contra el embalse de Mularroya, para reivindicar la paralización de las obras. Dos participantes en la protesta se introdujeron en una de las zanjas en las que estaba trabajando una maquina excavadora, impidiendo temporalmente la continuación de los trabajos. Mientras tanto, se desplegó una pancarta reivindicativa. El acto concluyó con el desalojo de los asistentes, sin incidentes, por parte de la Guardia Civil.
(((289NAC03 apertura)))
Obras en la cerrada de Mularroya, donde se construirá la presa (foto: J. A. Domínguez).
(((289NAC03 cuadro)))
Acto de protesta contra la presa de Mularroya, realizado el pasado 24 de noviembre en la zona de obras (foto: A. Martínez).
Jalón Vivo
http://www.jalonvivo.wordpress.com