Riu Segre
El riu més llarg de Catalunya i la conca més gran de l’Ebre
El riu, un patrimoni espoliat
El riu Segre és un dels millors exponents de l’explotació abusiva i sense límits d’un recurs, l’aigua, declarat com un bé públic, que equival a un bé de la societat. La finalitat de declarar un bé públic és el d’evitar la privacitat i facilitar un ús equitatiu i un aprofitament responsable. Lamentablement, en realitat, les administracions han pervertit i desnaturalitzat el caràcter públic de l’aigua privatitzant la gestió mitjançant concessions eternes, equivalents a vertaders drets de propietat, cedits a grans monopolis elèctrics i de regs, entre altres. Les administracions han permès una explotació irracional fins al punt d’eixugar tot el riu, deixar-lo sense capacitat de regeneració natural i provocar greus problemés de caràcter social i ambiental al llarg de la seva llera. Aquest fet suposa un autèntic espoli pervers d’un dret que públic i, sobretot, del riu.
265 QUILÒMETRES DE RIU
Amb molta distància, el riu Segre és el més llarg del país. Neix de la puresa de les neus del Puigmal, a l’entorn del pic que li dóna el seu propi nom, a l’alta Cerdanya, a la Catalunya nord. A tan sols 8 km del seu naixement, el Segre ja llueix una llera potent i alegre, plena de ràpids i salts que, en arribar al primer poble, Llo, ja formen les primeres gorges del seu curs, en una vall pirinenca tancada per penya-segats de roques molt dures de l’era primària. De seguida, el Segre es va fent gran en engolir torrents i rius com el Querol, en pic arriba a la gran plana cerdana. En total, uns 55 pobles varen decidir ubicar-se a recer del riu Segre, i gaudir dels recursos que els proporcionava. No en va les ribes del Segre congreguen una de les majors densitats de pobles i ciutats entre les que es troben les més grans dels Pirineus, com Puigcerdà i la Seu d’Urgell; dels Prepirineus, com Ponts i Artesa de Segre; i les de la Plana, com Balaguer i Lleida, la capital per antonomàsia del Segre. És per això que els pobles riberencs del Segre congreguen prop de 200.000 persones que suposen un 52% del total de la població de les comarques de Lleida.
El Segre, la conca més gran de l’Ebre
El Segre té una conca total d’uns 21.922 km2, dels quals 13.035km2 pertanyen a la conca del Segre lleidatana, incloent les dos nogueres; mentre que la resta, 8.887km2, pertanyen al riu Cinca i als seus afluents que deixen les aigües a l’aiguabarreig amb el Segre, prop de la desembocadura amb el riu Ebre. La conca de l’Ebre té una extensió de 84.972km2, de la qual, la conca del riu Segre representa un 25%. Per tant, és la més gran i la que aporta la major quantitat d’aigua, amb un 28%. Les següents conques en aportació són les dels rius de Nafarroa, com l’Irati, l’Arga i l’Ega, amb un 21%, i en tercer lloc, estarien les conques de la capçalera de l’Ebre i els rius Aragó i Arba, amb el 10% cadascuna . Cal tenir present que aquestes aportacions són del tot irreals, ja que moltes de les captacions que es fan no computen en el total.
El Segre, una conca absolutament deficitària
Dels 2.139 hm3 d’aportació dels últims 20 anys, 928 hm3 se li deriven pels actuals regs agrícoles, la qual cosa representa per si sol el 43% del total, sense comptar el futur regadiu del Segarra-Garrigues, i l’ampliació dels del canal d’Urgell, entre altres. Els usos hidroelèctrics que, tot i que retornen l’aigua al final, poden deixar llargs trams de riu amb molt poca aigua, tan sols el canal de Balaguer agafa 50 m3/s a la sortida de la central de Llorenç de Montgai, per retornar-los a la Mitjana de Lleida, on de nou 60m3/s són derivats al canal de Seròs fins a la central de Seròs. Això suposa una demanda d’uns 1.800 hm3/any, que representa el 84% de tota l’aportació del Segre, sumant les demandes del Segarra-Garrigues, uns 275 hm3/any, el consum per aigua de boca, en 30 hm3/any, i els usos industrials de 17 hm3/any. En total, entre l’aportació i el consum actual i previst a curt termini, hi ha un dèficit de 911 hm3/any. Si bé és cert que aquest dèficit pot ser compensat en les anys humits per les reserves dels embassaments d’anys anteriors, també és cert que els períodes secs, així com la pèrdua de precipitacions, fenòmens que s’incrementaran per l’efecte del canvi climàtic, augmentaran encara més el dèficit previst.
Està clar que en aquest context és necessari una revisió dels usos actuals de l’aigua, tant en l’àmbit agrícola com en la producció d’energia hidràulica. Cal plantejar una reconversió dels dos sectors per ajustar-los a sistemés de producció més eficients en l’ús de l’aigua, adaptar la nostra agricultura a conreus mediterranis i optimitzar la producció d’energia hidroelèctrica, diversificant la seva producció, promovent la microproducció i l’autoabastament en comunitats de veïnat i indústries, i potenciant l’energia distribuïda, sistema que tan èxit té als països europeus, contràriament al nostre sistema, que es basa en la distribució de grans xarxes.
El riu és empresonat per les preses
El 30 de novembre de 1912 es comença a construir el canal de Seròs. En el mateix període es construeix també la presa de la Mitjana de Lleida, que és la barrera que tanca el pas al Segre per derivar uns 60m³/s al canal de Seròs. És a partir d’aquella època que el riu Segre i, per extensió la resta de rius pirinencs, són literalment empresonats per tot tipus de preses construïdes per les empreses hidroelèctriques de forma totalment abusiva i arbitrària. El Segre i la resta de rius pirinencs són sotmésos a la major transformació de la història, la qual va destruir el seu curs natural i va malmetre el seu entorn ecològic, paisatgístic i humà.
Les concessions a les hidroelèctriques van ser desproporcionades i han deixat el Segre amb un cabal insuficient, ja que l’aigua embassada és transvasada en un 90% per a usos externs al riu.
Preses riu construcció capacitat hm3
Antoni N. Pallaresa 1916 205
Camarasa N. Pallaresa 1918 113
Terradets N. Pallaresa 1935 23
Llorenç de Montgai Segre 1935 10
Escales N. Ribagorçana 1955 152
Oliana Segre 1956 101
Canelles N Ribagorçana 1957 679
Anna N. Ribagorçana 1961 237
Rialb Segre 2000 404
Aquest canvi tan radical també va afectar greument a tots els pobles riberencs, ja que va suposar la destrucció de la seva cultura, de les formés de viure vinculades al riu.
El riu Segre el més contaminat del Pirineu
La pròpia CHE reconeix que el riu Segre es troba contaminat en més del 70% del seu recorregut, per això no ens ha d’estranyar que el Segre sigui el tercer gran riu més contaminat de Catalunya, només pel darrere del Besòs i el Llobregat, i alhora és el més contaminat de la zona pirinenca.
El que resulta més estrany es que els fenòmens de contaminació hagin crescut en els últims 10 anys, paradoxalment, coincidint amb l’entrada en funcionament del major gruix de depuradores en pobles i ciutats. Ara bé, també en aquest període destaquen dos fets més: la construcció de la presa de Rialb i la reducció d’aportació d’aigua a la conca i, en particular, del seu principal riu el Segre.
Dels treballs dels últims anys sobre la qualitat del riu Segre es desprèn, entre altres, que els nitrats i fosfats tenen una línea de creixement ascendent, que en poblacions com Balaguer i Lleida s’han trobat tensioactius d’origen industrial en les seves captacions d’aigua potable, i que també han crescut de forma important el percentatge de substàncies provinents de l’agricultura industrial, com són els plaguicides. En pobles com Térmens, van haver de paralitzar el subministrament d’aigua potable per la presència d’aquests contaminants en percentatges superiors al permès. I també ha crescut la presència de fàrmacs, com antibiòtics i altres. Per una part, aquests contaminants no són eliminats per les nostres depuradores, que en pocs anys han quedat obsoletes, com es demostra en les de la Seu d’Urgell, Arfa, Balaguer i, molt especialment, en la de Lleida.
El riu Segre ha vist decréixer de forma important la seva qualitat en gran mesura per l’aportació dels afluents que provenen de les grans àrees intensives agrícoles dels rius Sió, Corb, i de les sèquies que fan de xarxes de drenatge per evacuar al Segre aigües altament carregades de compostos agroquímics i orgànics.
El riu Segre mort de set
Però, sens dubte, amés de les causes exposades en l’augment de la contaminació al Segre, hi ha una segona causa també molt important que és la manca de cabal ambiental, característica bàsica perquè els sistemes d’autodepuració del riu funcionin adequadament. L’afany d’explotar irracionalment el riu Segre, ha fet que s’invertís el seu sistema hidrològic natural, de forma que els cursos baixos del Segre, com Balaguer o Lleida, on al riu hauria de circular de forma natural més aigua per les aportacions que rep en el seu recorregut, i que alhora permetrien sanejar millor els nivells de contaminació que de forma major es produeixen en aquests trams, no hi baixi el cabal mínim. Contradictòriament el riu Segre, porta menys aigua en el curs baix que en els curs alt, la qual cosa provoca el col•lapse del sistema, palès en l’anòxia o manca d’oxigen, absorbit pels bacteris fecals i les algues, que produeixen la mort del riu, fenomen que es pot veure aigües avall de la depuradora de Lleida. En realitat, la manca de cabal al riu Segre es produeix de forma permanent en uns 80 km, especialment des de Ponts, a partir de la derivació del canal de d’Urgell, fins a la central de Seròs, exceptuant, el petit tram que va de la central de Camarasa a la cua de l’embassament de Llorenç de Montgai. Durant els estius, una part de la Cerdanya, aigües avall de Martinet i fins la Seu d’Urgell, el Segre es queda amb trams pràcticament secs per la derivació de centrals hidroelèctriques, regs i pel canal d’aigües braves, que té una concessió desproporcionada de 30 m3/s.
Està clar que cal replantejar l’explotació del riu i fer compatible al màxim el dret legítim de la societat d’aprofitar els recursos hídrics, per usos social agraris, industrials i turístics. Ara bé, s’han de reconèixer els drets, tant o més legítims que la resta, que té el riu de posseir una part de l’aigua per tal de preservar el seu sistema natural, perquè és un dels ecosistemes de major biodiversitat. Sense oblidar el paper social i cultural del riu, es pot gaudir d’un bé públic i essencial per la vida.
El plantejament tècnic de repartir l’aigua en tres terços: un primer, per a usos socials i industrials; un segon, per a usos agraris i ramaders; i un tercer, per al riu, ha de ser una opció possible si volem ser conseqüents amb el respecte i la conservació del medi ambient i garantir el nostre futur.
El riu Segre i la singularitat del seu patrimoni natural
La diversitat d’espècies d’aigua dolça és molt alta comparada amb la d’altres ecosistemes. Els hàbitats d’aigua dolça cobreixen menys de l’1% de la superfície del món; però, són la llar de més del 25% de tots els vertebrats descrits. Els rius són alhora un dels hàbitats que tenen més espècies en situació crítica i en perill d’extinció, especialment, per dependre d’un entorn molt limitat, i fràgil del qual en depenen intrínsicament. Ens referim a espècies com el cranc autòcton, que havia estat una espècie molt abundant fins als anys 70. La contaminació i la introducció del cranc americà l’han dut a prop de l’extinció. La llúdriga és el mamífer més ben adaptat a la vida al riu, tot i que ha estat present en tots els cursos d’aigua, a mitjan dels anys 50 va estar a punt de desaparèixer per la forta persecució dels pelleters; actualment, està protegida. El tritó pirinenc, un petit amfibi propi dels cursos alts d’aigües cristal•lines i netes, ha anat reculant a mesura que aquests trams també es contaminaven, i resta únicament en zones inalterades. Una llarga llista de peixos autòctons dels nostres rius estan també en situació d’extrema precarietat per dos raons: per una part, per la depredació que exerceixen les espècies exòtiques reintroduïdes d’altres països i continents, com són el lluç de riu, la truita americana o el silur i, fins i tot, piranyes, que s’han localitzat a l’embassament de Riba-roja i Mequinensa. Algunes de les espècies autòctones, cada vegada més escasses, són: l’anguila, el barb comú, la madrilla o la bagra, entre altres espècies dels cursos baixos i mitjans, i la truita de riu i el barb de muntanya, que són propis d’aigües més pirinenques. Cal destacar que, aproximadament, més del 50% dels peixos dels nostres rius són espècies invasores reintroduïdes. Cal, per tant, canviar la tendència i tornar als nostres rius la seva riquesa natural.
El nou pla hidrològic, una espasa de Dàmocles
La Directiva marc de l’aigua (DMA) 2000/60 CEE exigeix tenir els rius europeus en bon estat al 2015, i en bon estat, referint-se al riu Segre, vol dir, entre altres aspectes, garantir un cabal en condicions.
La DMA també exigia que al 2010 els estats membres de UE havien de tenir aprovats els nous plans hidrològics de conca (PHC) adaptats als objectius i criteris de la DMA. Amb un cert retard la CHE traurà a informació pública, al gener de 2010, el nou PHC de l’Ebre per un període de 6 mesos, per trametre’l posteriorment a la CE. Després de tenir accés a l’esborrany del nou PHC ens adonem que la CHE té la voluntat de continuar la mateixa política que ha practicat fins ara, que és la de deixar el control de l’aigua als sectors i monopolis privats que fan el seu gran negoci d’un recurs que no hem d’oblidar que és públic, que vol dir, en definitiva, que pertany a la societat. Doncs l’esborrany del nou PHC de l’Ebre pel que fa referència al riu Segre, en una longitud d’uns 100 km, des de la captació del canal d’Urgell a Pons, fins a l’aiguabarreig amb el Cinca, la CHE pensa demanar a la CE que en aquest tram de riu s’endarrereixi l’aplicació de les mesures per aconseguir el bon estat ecològic del Segre fins al 2027, 12 anys més tard del previst. Els falsos arguments esgrimits per la CHE són que el Segre porta massa nitrats a causa de l’aportació que fan els rius que provenen d’àrees agrícoles intensives de regadiu (els rius Sió, Corb i les diferents sèquies que drenen les aigües dels conreus). La CHE planteja primer resoldre la reducció de fertilitzants en aquestes zones, aquesta proposta de la CHE és una autèntica estratègia manipuladora i d’engany per tal de no afrontar amb solucions l’actual problemàtica que afecta el Segre. La CHE vol evitar enfrontar-se amb les corporacions de regants i amb Endesa, ja que l’augment de nitrats al riu Segre, provinents dels regs del canal d’Urgell, principalment, és un fet cert; Però també és cert que el riu Segre, en els trams que augmenten els nitrats coincideix amb les zones que circula un cabal insuficient. Aplicar en aquests trams el cabal ecològic i derivar més aigua al riu es traduiria automàticament en una baixada forta dels nitrats per dissolució que milloraria l’estat ecològic del riu. Perquè això sigui possible, cal afrontar per part de la CHE una reforma en la redistribució de l’aigua reduint les captacions als canals d’Urgell, Segarra-Garrigues i d’Endesa, per tal de donar aigua al riu, que en definitiva és el seu legítim propietari. Aquesta és una acció que la CHE no vol plantejar per purs interessos de rèdit polític i econòmic, preferint optar per donar per perduts 100 km del Segre abans de plantejar la recuperació del riu com a recurs que d’interès públic. Una actitud perversa i irresponsable en tota regla que els desqualifica com a administració hidràulica.
més informació: Conca-del-Segre