RIU SAGRAT I MALEÏT

Israel té el control sobre la capçalera del riu Jordà i deté els drets d’explotació dels aqüífers de
la seva àrea d’influència. El transvasament del Jordà cap al desert del Negev per proveir cultius
extensius per a l’exportació ha acabat per arruïnar el Jordà Mitjà, pel qual només circulen retorns
salinitzats, i ha provocat un irreparable deteriorament del mar Mort.

A la població palestina se li ha vedat l’accés al Jordà i té prohibit perforar nous pous als aqüífers.
Cada israelià disposa d’uns 341 litres / dia d’aigües de qualitat, mentre cada palestí només disposa
d’accés efectiu a 60 litres / dia d’aigües de mala qualitat per a aquests mateixos usos, la qual cosa
provoca gravíssims problemes de subsistència i de salut.

Texto: Marisancho Menjón
Fotografia: Stefano Serra, Laurent Weyl i Dieter Telemans

INUNDAR L’EDÈN

El faraònic Projecte del sud-est d’Anatòlia (GAP), impulsat pel Govern turc des dels anys
seixanta, preveu la construcció de vint-i-dos pantans i dinou centrals hidroelèctriques
a la vall del Tigris, com a pretès motor de desenvolupament al Kurdistan. Però la comunitat
kurda denuncia que, al contrari, aquest projecte forma part de l’estratègia de desplaçament
massiu i dispersió a què està sotmesa.

La presa Ilisu, que seria la segona més gran del país, inundaria la ciutat de Hasankeyf, amb
el llegat cultural de 12.000 anys d’història, en el bressol de la civilització occidental.
L’oposició al projecte s’enfronta a serioses amenaces de repressió.

Textos: Anna Irvin i Marisancho Menjón
Fotografia: Micah Garen/Four Corners Media i Christian Kaiser

IGUAL QUE COL·LAPSAR UNA ARTÈRIA

Els modes de vida i cultures dels seixanta milions de persones que viuen a la conca baixa del
Mekong estan íntimament units als cicles naturals del riu. En una de les zones de pesca continental
més productives i amb més diversitat, el Mekong proporciona als seus habitants al voltant del 80% de
les necessitats de proteïnes. En l’actualitat aquest riu bell, dinàmic i ple de vida està amenaçat.

Els governs de la regió i diverses empreses estrangeres projecten construir una sèrie de grans preses
per a la producció hidroelèctrica al Mekong i als seus afluents. Laos, en la seva aposta per convertir-se
en «el gran productor d’energia elèctrica del sud-est asiàtic», planeja la construcció de més de trenta
preses a la conca del Mekong, i quatre megaprojectes al curs principal del baix Mekong, per ara lliure
de preses. El Vietnam té en construcció múltiples preses en diversos afluents, i Cambodja també vol
construir-ne tant als rius tributaris com al curs principal. Aquestes preses, com les ja existents de
Pak Mun (Tailàndia) i Theun-Hinboun (Laos), signifiquen la desaparició de l’abundant pesca del riu, en
fragmentar-lo en petits trams, i per tant la gana per a desenes de milers de persones que en depenen.

Texto: Patrick McKully
Fotografia: Francesca Casciarri i Eirik Linder Aspelund / CALIAS PHOTO

MATANT EL BATEC DEL RIU OMO

Mig milió de persones viuen al llarg del baix Omo, en una regió aïllada al sud-oest d’Etiòpia i al
voltant del llac Turkana (al nord de Kenya), que rep les aigües del riu Omo. Els cultius, la ramaderia
i la pesca d’almenys vuit comunitats indígenes d’Etiòpia depenen dels cicles estacionals del riu, que
avui, tanmateix, estan amenaçats per la construcció d’una gran presa hidroelèctrica, Gibe 3.

El projecte es va adjudicar a l’empresa italiana Salini, un gegant de la construcció, per 1,7 milions de
dòlars sense concurs públic, la qual cosa planteja seriosos dubtes sobre la transparència del procés.
A més, els drets de les comunitats de la vall del baix Omo han estat ignorats, fins a la data, tant per
la legislació etíop com pels organismes internacionals, en la mesura que es posen en greu risc els seus
mitjans de subsistència.

La presa Gibe 3, sense plans de mitigació de danys, afectarà greument la qualitat de vida de la majoria
de la població del baix Omo i el llac Turkana, generant seriosos problemes de fam i salut i la dependència
de l’ajuda alimentària, alhora que pot crear conflictes entre les comunitats de la zona per l’accés als
recursos i trencar l’equilibri social de la regió.

Texto: Terri Hathaway
Fotografia: Brent Stirton

La presa de les Tres Gorges és l’últim megaprojecte faraònic del món. El projecte estableix rècords pel
que fa a nombre de desplaçats (almenys 1,3 milions), nombre de ciutats i pobles inundats (13 ciutats,
140 pobles i 1.350 llogarrets) i longitud de l’embassament (més de 600 quilòmetres).

La situació és especialment difícil per als agricultors obligats a desallotjar les seves terres: molts
d’ells han rebut només una part de la indemnització que els havien promès. Els que han gosat oposar-se
al projecte han estat amenaçats, colpejats i empresonats per demanar una indemnització justa. Les
esllavissades de grans masses de terra generades per l’embassament han provocat la mort de centenars
de persones i han obligat a evacuar 70.000 més en les zones afectades.

Els científics estimen que la presa podria reduir les captures pesqueres al mar de la Xina Oriental en
cent milions de tones anuals, a causa de la retenció dels nutrients en els sediments del riu. Els
centenars de fàbriques, mines i abocadors que han quedat submergits, així com els abocaments directes
dels grans centres industrials i urbans aigües amunt, estan convertint l’embassament en una «sopa tòxica»
d’aigües residuals.

A finals de 2007, el Govern xinès va reconèixer per primera vegada que la presa podria causar una
«catàstrofe mediambiental». Tot i això, el Govern continua reprimint qualsevol manifestació crítica i
fins i tot l’exigència d’indemnitzacions per la població afectada.

Text: Patrick McKully
Fotografia: Pierre Montavon i Steven Benson

El riu Narmada, un dels més importants de l’Índia, està amenaçat per la construcció de desenes
de preses. El més notori d’aquests projectes, la presa Sardar Sarovar, està inundant milers
d’hectàrees de terres fèrtils i boscos i obligant a desallotjar més de 200.000 persones. Un
cop privats dels seus drets i mitjans de vida tradicionals, els desplaçats es veuen condemnats
a la fam, la pobresa i l’endeutament, i obligats a traslladar-se a camps de reassentament sense
aigua potable decent, sense terres de conreu adequades o boscos per a la recollida de fusta,
llenya o plantes silvestres, i sense medicaments.

Els camperols que s’enfronten als desallotjaments i molts partidaris de fora han protagonitzat
una lluita èpica contra aquestes preses sota la bandera del Narmada Bachao Andolan (NBA,
Moviment Salvem el Narmada). L’NBA ha servit de model arreu del món per a innombrables
campanyes contra altres preses i megaprojectes que signifiquen el desarrelament de comunitats i
pobles i que destrueixen el medi ambient en nom d’un concepte de progrés antiquat i autoritari.

Lamentablement, moltes comunitats han perdut la batalla de poder continuar habitant les seves
terres i en l’actualitat lluiten contra la insensibilitat, la incompetència i la corrupció de les
autoritats, que els continuen negant compensacions adequades, rehabilitació, dignitat i justícia.

Textos: Patrick McKully i Marisancho Menjón
Fotografia: Karen Robinson

A la dècada de 1950, les autoritats colonials britàniques van desallotjar de les seves llars i terres més
de 57.000 membres de la tribu gwembe-tonga per desembarassar la zona on es pretenia construir l’embassament
de Kariba, un dels més grans del món. Vuit persones van ser assassinades i com a mínim trenta-dues van resultar
ferides per la policia en l’operació de desallotjament, tan mal planejada com brutal.

Mig segle després que es construís la presa, els tonga continuen sumits en la misèria. Els llocs de reassentament
que els van assignar reuneixen pèssimes condicions: en una zona àrida, amb escassos recursos hídrics i dures sequeres,
terres d’escassa fertilitat i plagues freqüents de mosca tse-tse. Les organitzacions tonga continuen reivindicant
davant els governs de Zimbabwe i Zàmbia, i davant el Banc Mundial, una compensació justa per mig segle de sofriment.

La presa de Kariba, finançada pel Banc Mundial, es va construir principalment per subministrar electricitat a les mines
de coure de l’actual Zàmbia i al creixent cinturó industrial que envolta la capital de Zimbabwe, Harare. En canvi, els
gwembe-tonga, els avantpassats dels quals havien viscut a la riba del riu Zambeze durant milers d’anys, no van rebre ni
tan sols electricitat de les grans centrals hidroelèctriques de la presa ni aigua de l’enorme embassament.

Texto: Patrick McKully
Fotografia: Karin Retief

ADÉU AL PARADÍS

La presa hidroelèctrica Yacyretá al riu Paraná, un mur de més de 5 km amb 65 km de dics, va representar
la inundació d’uns 500 km2 i el desplaçament forçós de més de 40.000 persones, majoritàriament de la mítica
cultura guaraní, avui en trànsit de desintegració a causa d’aquest projecte. El cost de l’obra es va
multiplicar per cinc i es van malversar 6.000 milions de dòlars.

En l’actualitat, els afectats continuen lluitant per denunciar la situació de misèria a què se’ls ha abocat i
les violentes agressions que sofreixen per part dels paramilitars (que desallotgen les comunitats cremant-los
les cases), i per oposar-se a l’ampliació de la presa, que significaria la pèrdua d’unes altres 200.000 ha de
cultiu, 1.000 km2 en els quals viuen unes 80.000 persones, i la destrucció dels Esteros del Iberá, un espai de
valor ecològic mundial.

DESARRAIGO. Pawel Wiechetek

Textos: Marisancho Menjón i Pawel Wiechetek
Fotografia: Argeo Ameztoy, Mónica Giménez, Samuel Cossar-Gilbert i Juan Roa

El gener de 2010, la premsa mexicana va informar que, per problemes financers, es cancel·lava
el Projecte de Presa La Parota, promogut per la Comissió Federal de l’Electricitat (CFE). La CFE
va entrar a la zona el 2003, sense permís dels ejidos ni de les comunitats, per treballar al riu
Papagayo. El projecte afectava cinc municipis de la costa de Guerrero, destruïa 17.300 hectàrees
de selva, desplaçava 25.000 camperols de 39 comunitats i n’afectava greument 75.000 més, com a
afectats indirectes, riu avall.

«Han estat moltes nits de neguit en les plantades, onze companys van trepitjar la presó i quatre van
ser assassinats… I tot per defensar les nostres terres.» A més de forjar una tenaç resistència local,
que avui agrupa més de quaranta comunitats, el moviment de La Parota ha sabut combinar estratègies
jurídiques i polítiques, així com conrear la solidaritat nacional i internacional.

Avui, el Consejo de Ejidos y Comunidades Opositoras a la Presa La Parota (CECOP) declara: «És un èxit,
no només de la nostra lluita, sinó de totes les organitzacions que van acompanyar el nostre moviment.
Però no abaixem la guàrdia. La nostra lluita continuarà fins a tenir a les nostres mans l’ofici
presidencial que digui que La Parota està definitivament cancel·lada.»

Texto: Rodolfo Galindo Chavez
Fotografia: Roberto Bear Guerra, Maribel Roldón, Karina Tejada i Gonzalo Pérez/Frontera Images

DO WÂBURA,
ADÉU RIU

La presa hidroelèctrica Urrá I, al riu Sinú, va inundar 7.400 hectàrees, va desplaçar desenes de milers
de persones i va afectar greument, entre altres, les comunitats indígenes embera-katío. La presa ha reduït
el potencial pesquer del país de 6.000 a 1.700 tones anuals, la qual cosa posa en perill la supervivència
de desenes de milers de persones.

Diversos líders de la lluita contra aquest projecte han estat assassinats. En l’actualitat, el riu Sinú i
les comunitats embera-katío s’enfronten a l’amenaça de construcció d’un nou projecte hidroelèctric deu
vegades més gran. Afortunadament, el juny de 2009, el govern va rebutjar la llicència ambiental per a
aquesta presa.

Textos: Marisancho Menjón i Conchita Guerra
Fotografia: Conchita Guerra