AGUA RÍOS Y PUEBLOS

Victòries i solucions

La crisi de l’aigua en el món és conseqüència de la convergència de tres falles crítiques: la crisi d’iniquitat i pobresa, la crisi d’insostenibilitat dels nostres ecosistemes aquàtics i la crisi de governança dels serveis públics sota les pressions privatitzadores.

Davant el vell i arrogant paradigma de “dominació de la naturalesa”, amb les seves estratègies “d’oferta” basades en el negoci del formigó, avui s’imposen noves estratègies d’estalvi, eficiència i conservació. La modernització de regadius i xarxes urbanes, juntament amb l’aplicació de lleis i tecnologies que impedeixin la contaminació i la sobreexplotació de rius i aqüífers, s’imposen en les polítiques més avançades de gestió d’aigües.

Però el repte fonamental no és tant tecnològic, sinó de governança. La lluita contra la privatització dels serveis públics de l’aigua i contra la corrupció il·lumina nous models de gestió pública participativa sota control social, al mateix temps que obre el camí al reconeixement de l’accés a l’aigua potable com un dret humà.

Afortunadament, davant els greus problemes que es deriven d’aquesta crisi global de l’aigua, la mobilització ciutadana obre camins d’esperança en la perspectiva d’un altre ordre mundial que, sens dubte, és possible, senzillament, perquè és necessari.

El nord-est brasiler és una regió semiàrida de 974.752 km2, amb 22 milions d’habitants. El canvi climàtic està creant situacions d’escassetat que podrien provocar èxodes, com els del Sahel africà. En aquest cas, l’Articulació al Semiàrid Brasiler (ASA), una xarxa amb 700 organitzacions (sindicats d’agricultors i treballadors, cooperatives, esglésies, comunitats, ONG ambientalistes…) ha evitat el desastre humanitari.
El discurs oficial ha estat sempre vinculat a grans projectes hidràulics, com el transvasament del riu San Francisco. 1.500 milions d’euros per a un doble canal de 700 km la destinació dels quals són grans regadius per a l’agronegoci d’exportació, els agrocombustibles i els gambers. Un poderós moviment social s’hi ha oposat des del San Francisco i ASA l’ha rebutjat des del nord-est.
Sobre la base de reconèixer l’accés a l’aigua potable com un dret humà, l’ASA promou el programa “Un milió de cisternes pluvials”, que garantirà aigües de qualitat a cinc milions de persones. Ja se n’han construït 190.330 en més de mil municipis, i 187.923 famílies s’han format en la gestió d’aigües.

El Pla Hidrològic Nacional (PHN) elaborat a Espanya el 1998 preveia un gran transvasament del riu Ebre cap a la costa mediterrània, amb la finalitat d’atendre la demanda creixent d’aigua per al regadiu intensiu i per al desenvolupament immobiliari i turístic massiu. Les afeccions ambientals, socials i territorials d’aquest transvasament, al costat de les inconsistències economicofinanceres, van generar una forta oposició, sobretot a Aragó i Catalunya, que comptava amb el suport de la comunitat científica i, en última instància, de les institucions europees.
El març de 2004 el projecte de transvasament va ser derogat i es va iniciar l’aplicació de solucions alternatives. La Nova Cultura de l’Aigua planteja, com a claus de solució, nous enfocaments d’ordenació territorial i urbanística sostenibles, la modernització de les xarxes urbanes i els regadius, l’aplicació de noves tecnologies de dessalinització, l’estalvi i la reutilització.

DEL PIRINEO AL DELTA, LA LUCHA CONTRA EL TRASVASE DEL EBRO. Pipa Álvarez

Foto: Tove Heiskel, Francho Beltrán, Á. de Castro, E. Bayona, Rogelio Allépuz / El Periódico de Aragón,
Text: Marisancho Menjón

Jánovas, Lavelilla, Lacort i uns altres catorze pobles de la vall de l’Ara, als Pirineus, van ser destruïts en els anys seixanta per culpa d’un pantà que mai no es va arribar a construir. Els conflictes d’interessos entre l’Administració i Iberduero (actual Iberdrola) i els dubtes sobre la rendibilitat de l’obra en van anar demorant l’execució fins que finalment el projecte es va desestimar. Malgrat això, els veïns van ser obligats a marxar per la força, de vegades amb mètodes violents, com l’ús de la dinamita per fer caure les cases, la destrucció de les collites i de les infraestructures comunes, i amb la fustigació permanent. La família Garcés va resistir sola a Jánovas, fent front a tot allò, durant vint anys.
El 2001, una avaluació ambiental negativa sobre el projecte va posar fi a l’amenaça i va salvar el riu. Però encara avui, gairebé cinquanta anys després, els antics habitants de la vall i els seus descendents continuen lluitant contra la companyia elèctrica Endesa (que va comprar a Iberdrola els seus antics drets) i contra l’Estat per recuperar els seus drets i reconstruir les seves vides en una vall arrasada per a res.

JÁNOVAS. VÍCTIMAS DE UN PANTANO DE PAPEL, Paco Fransi

Foto: Tove Heiskel
Text: Marisancho Menjón

Als Estats Units s’han desmantellat, en les últimes dècades, diverses desenes de grans preses en caducar les concessions d’aprofitament d’aigües, atès que es considera que la condició natural dels rius, sota la figura legal de “riu escènic i salvatge” (wild and scenic river), reporta més beneficis econòmics i ambientals que el seu represament per a la producció d’electricitat. Les comunitats afectades per la construcció de diverses preses hidroelèctriques al riu Klamath, de fama emblemàtica per a la pesca del salmó, reclamen el desmantellament de les infraestructures que en retenen les aigües pels greus danys econòmics i socials que han causat, i tenen esperances fonamentades d’aconseguir-ho, donada la nova valoració que a Amèrica del Nord s’atorga als rius lliures.

L’oposició a la construcció de la presa d’Alta, en la dècada de 1970, va ser pionera en la lluita contra les grans preses a tot Europa. Les comunitats indígenes sami, al nord de Noruega, van entroncar la lluita contra la presa amb la reclamació dels seus drets com a poble. Després d’intenses mobilitzacions, que van incloure dues vagues de gana i la paralització de les obres durant mesos, la seva lluita va obtenir recompensa: el Govern noruec va reduir notablement el projecte original i va introduir modificacions per preservar la riquesa natural del riu, a més de promoure disposicions constitucionals que reconeixien oficialment la personalitat cultural, social i política del poble sami.

Cap a finals dels vuitanta, es va presentar un ambiciós projecte de regulació del Loira a la capçalera, mitjançant quatre grans preses i un centenar de quilòmetres de dics de ribera. L’últim gran riu salvatge d’Europa era en perill. Afortunadament, tota la població de la conca es va mobilitzar en defensa del riu, va organitzar SOS Loire Vivante i va ocupar durant cinc anys el lloc on es preveia iniciar les obres. El Govern no solament va desistir dels seus projectes sinó que el 1994 va aprovar el pla “Loire Grandeur Nature”, l’objectiu del qual és preservar l’Alt Loira mitjançant una gestió “tova” del riu que permeti fins i tot recuperar el salmó. Amb aquest objectiu el 1998 es va iniciar la voladura d’algunes preses, que ja havien complert el seu temps de concessió i que impedien que els salmons remuntessin el riu per fresar. Avui l’Alt Loira no solament és un dels santuaris de naturalesa més ben conservats de França, sinó que la seva població viu pròsperament gràcies a un cuidat turisme rural i de naturalesa.